Són les 9 del matí de diumenge 28 de gener. En un carrer estret de Granollers, un grup de persones envoltat de fotògrafs i càmeres de televisió fa silenci. Un home forçut acompanya l’escena juntament amb un cubell ple de ciment, una pala i, al costat, un forat a terra. De mà en mà corre una llamborda amb una polida placa daurada. “Aquí visqué Josep Pibernat i Parés”, s’hi pot llegir. És una Stolpersteine i es tracta d’un sentit homenatge que acaba de començar.
Després de la caiguda de la Segona República, molts republicans es van veure obligats a exiliar-se per escapar de la repressió franquista que els amenaçava. Fugint, però, es van veure involucrats en un conflicte encara més sagnant: la Segona Guerra Mundial. Alguns d’ells eren granollerins, concretament set, que van acabar sent deportats a camps de concentració nazis –Mauthausen primer, Gusen, Hartheim o Neuengame després–, on van patir tortures i la majoria van acabar morint. Excepte un, que va ser alliberat.
Diumenge, simbòlicament, van tornar a casa. I ho van fer de la mà de l’artista alemany Günter Demnig, creador de les Stolpersteine, unes “pedres que fan ensopegar” –traducció literal de l’alemany–, com a mínim la memòria i la dignitat. La sacsejada emocional va ser forta. Un clam a la pau i el record.
En aquell estret carrer començava un recorregut per les últimes cases on es té constància que van viure els deportats Josep Pibernat, Artur Masjuan, Pere Giner, Francesc Abelló, Francesc Mompart, Miquel Jané i Josep Pont. Una dona gran, entre llàgrimes, entregava l’Stolpersteine a Demnig després de besar-la, el qual amb delicadesa la fixava dins del forat que s’havia fet prèviament a terra, davant la casa del primer dels deportats. Només la música en directe trencava el silenci commovedor del moment. Un clavell vermell sobre la llamborda posava fi a la primera de les set cerimònies.
FELICITAT TRISTA
Demnig, emocionat, assegurava sentir felicitat per poder rendir aquest homenatge, però explicava que, en el moment de col·locar la llamborda, li aflorava la tristesa quan pensava en el patiment d’aquells granollerins. Una combinació de dos sentiments antagònics –una mena de felicitat trista– que es va repetir en sis ocasions més: tantes com Stolpersteine es van col·locar arreu de la ciutat. Des de nebots fins a fills entregaven a l’artista alemany la llamborda, que representava, en paraules de l’alcalde Josep Mayoral, present a l’acte, el retorn del nom a uns granollerins que els nazis van convertir en simples números.
Maite Canyelles, neboda de Miquel Jané, deia emocionada a Línia Vallès que aquell era també un homenatge a la seva mare, que va morir fa poc i que sovint explicava als seus néts la història del seu germà. Uns néts que ara transmetran els records als seus fills perquè no es perdin.
A la plaça de les Olles, on es va col·locar l’última Stolpersteine, Dolors Pont explicava entre llàgrimes que no va poder conèixer el seu pare, Josep Pont, el qual va morir quan ella tenia cinc anys. Tot i això, des de ja fa vint anys visita anualment els camps de concentració on el seu pare va patir i va acabar morint. També hi ha portat les seves nétes. La memòria no pot morir amb una generació.
Mentrestant, Núria Sala, que va donar a conèixer les històries d’aquests set granollerins i que no es va perdre ni un moment del recorregut, rebia merescuts agraïments i abraçades per part dels familiars deportats.
Granollers ha fet molt més que tornar a casa set víctimes que van patir el nazisme als camps de concentració. Ha fet memòria col·lectiva i ha gravat als seus carrers la dignitat de la seva gent.
