Discapacitats intel·lectuals treballant en un centre especial de feina, on els ofereixen un contracte laboral i un sou. Foto: ACN / Ampans
Quan una persona amb discapacitat intel·lectual envelleix i perd les facultats que el fan útil per una empresa, es queda desemparat, sense feina, eines ni recursos per tenir una vida autònoma i independent. Cap institució els assegura una ajuda que els permeti tirar endavant. Es troben sols, sense els seus pares, que aleshores ja han mort, i sense possibilitat de tenir una vida com la resta. Una realitat que sovint queda amagada i que ha provocat la unió de nou entitats del Vallès Oriental que treballen amb aquest col·lectiu per demanar a la Generalitat més assistència per a aquestes persones. Per entendre aquesta problemàtica, però, cal conèixer com és la inclusió laboral d’aquesta gent.
DESPRÉS DE L’ESCOLA, QUÈ?
Un cop les persones amb discapacitat intel·lectual acaben l’etapa d’escolarització, els resulta complicat accedir a la vida laboral. Per aconseguir una feina remunerada han de, o bé adherir-se a una empresa amb places molt concretes i limitades per a aquest col·lectiu, o entrar en un centre especial de feina. Aquests són espais creats per l’administració pública, per entitats o companyies que compten amb un mínim d’un 70% de discapacitats en la seva plantilla, als quals asseguren un treball estable i la seva integració al món laboral. Però entrar-hi no és pas fàcil, perquè hi ha poca oferta i molta demanda.
Una altra opció, per a les persones que es queden fora, és demanar plaça a un centre ocupacional. Aquests són equipaments que capaciten els adults amb discapacitats d’aquest tipus per treballar. Es fa a través de tallers, activitats i programes que milloren la seva autonomia. Uns centres on acaba anant a parar gran part del col·lectiu, però on no se’ls assegura la seva inclusió al mercat laboral perquè no cobren ni fan cap feina específica.
NECESSITATS SENSE RESPOSTA
Davant d’aquest problema per trobar sortides laborals adequades a les necessitats del col·lectiu, a entitats com la Fundació Vallès Oriental per a Disminuïts Psíquics, fa temps que detecten que “abordar aquesta qüestió individualment és molt complicat”, diu el director general, Rafel Arderiu. “Per això hem unit esforços, perquè cal pressionar tots junts per tal que la política de la Generalitat tingui més en compte la vida d’aquesta gent”, afegeix.
Així doncs, les nou entitats han decidit treballar conjuntament per “detallar quin és el marc de sortides laborals per a aquestes persones i, després, demanar els recursos que falten”, afirma Carme Gràcia, del centre educacional Montserrat Montero, a Granollers.
PER UNA VIDA MÉS AUTÒNOMA
Normalment, quan una persona troba feina, s’independitza. Però, què passa amb les persones amb discapacitat intel·lectual? “Tenen el mateix dret i han de tenir les mateixes possibilitats per fer-ho”, diu Daniel Angulo, director del centre ocupacional el Trencadís, a Montmeló, i de la cooperativa Grupdem. “Sempre associem que quan aquestes persones marxen de casa és perquè els seus pares han mort, no perquè es vulguin emancipar i independitzar com qualsevol altre”, afegeix.”Però cal entendre que és un procés natural i, com a qualsevol adult, se li ha de donar les eines i les ajudes necessàries per fer-ho”, insisteix Angulo.
I què passa si una persona s’independitza i, en fer-se gran, perd la feina? Són, precisament, les entitats qui han de buscar-los una solució. “Hem de fer equilibris per ajudar els adults que, obligats a abandonar la seva feina, es veuen desemparats. Però és un procés lent i feixuc del qual s’hauria d’encarregar la Generalitat”, explica Arderiu. Això, sense tenir en compte la falta de possibilitats d’emancipació per a tots aquells discapacitats que no tenen la sort de treballar i es queden als centres ocupacionals.
AJUDA INSTITUCIONAL
Davant de tot això, les entitats han presentat aquest problema al Consell Comarcal del Vallès Oriental i al Consell d’Alcaldes. “Són ells qui tenen el cens i qui ens poden oferir un recompte de les persones discapacitades per planificar els recursos que el territori necessita”, diu Angulo.
El següent pas serà portar-ho a la Generalitat, però, per ara, aquest moment es veu lluny. “Encara no tenim un calendari fixat perquè abans hem de fer un estudi de quanta gent necessita suport i després haurem de proposar com ajudar-los amb els recursos que tenim, i veure quins necessitarem”, afegeix Angulo.
Mentrestant, gran part del col·lectiu de discapacitats intel·lectuals segueix vivint sense feina i sense possibilitats per ser més autònoms.
