El garriguenc va marxar com a cooperant a Idomeni i al cap de dos dies el van detenir arran d’uns avalots que va enregistrar juntament amb Arnau Rojas, tots dos de la Brigada Vallesana. Un jutge els va condemnar a sis mesos de presó, però no hi entraran. No es planteja tornar als camps: diu que aquí hi ha molta feina per fer.
Com ha anat el retorn a la Garriga després de les experiències viscudes a Grècia?
Segurament la part emocional és la que oblidem una mica quan estem cent per cent implicats sobre el terreny. Quan he retornat a la Garriga és quan m’ha sortit tota la part emocional. Hi ha una qüestió més personal que és difícil de gestionar perquè tens el cap a tot arreu menys aquí. Quan t’adones que aquí hi ha molta feina a fer, que allò que passa en el món global i aquí està molt relacionat, és quan et comences a situar una mica i reprens la teva vida personal i política.
Podries detallar com va anar la detenció al camp d’Idomeni?
Jo vaig arribar als camps d’EKO i Idomeni amb la Brigada Vallesana. El segon dia hi va haver avalots amb uns greus atacs contra la població civil amb gasos lacrimògens. Amb l’Arnau vam decidir anar cap a Idomeni per oferir assistència sanitària, portant aigua clorada a la gent que patia els efectes dels gasos, i enregistrar imatges per denunciar allò que estava passant a les fronteres de la Unió Europea. Això va passar al matí, i a la tarda, quan ens dirigíem cap a un altre camp, ens va aturar un cotxe de la policia secreta i ens van detenir. De fet, van passar cinc hores durant les quals no sabíem si estàvem detinguts o no. Després ens van dir que sí que ho estàvem. Se’ns acusava de ser els causants dels avalots, segons les imatges que portàvem, però no hi sortíem perquè les vam enregistrar nosaltres.
Què ha passat finalment amb aquest procés judicial?
Ens imputaven tres causes. De dues en vam quedar absolts i per una d’elles, la de desordres públics, ens van condemnar a sis mesos de presó. L’única prova en la qual es basa la condemna és que estàvem al lloc dels fets. Aquesta sentència no té cap efecte en les nostres vides perquè no tenim cap pena anterior a Grècia. No hi ha cap despesa econòmica, excepte les costes judicials, però com que no tenim compte corrent a Grècia, no ho pagarem.
Com viuen les persones refugiades als camps, segons has vist?
La situació de les persones que cerquen refugi a Grècia ha canviat molt des que jo vaig ser allà. Aleshores hi havia els camps militars i alguns camps autogestionats, com era el cas d’EKO i el d’Idomeni. Ara la majoria d’aquestes persones es troben a Atenes, esperant que els donin l’asil. Les famílies ara viuen en apartaments en condicions no gaire dignes. Segurament el pitjor d’haver trencat les comunitats que s’havien creat és la individualització del conflicte, perquè les famílies se senten aïllades i poc connectades entre elles. Això trenca les xarxes col·lectives i les porta a una dinàmica individualitzadora i no permet donar una resposta transformadora al problema, perquè com a individus no tenim força per canviar Europa.
El paper de l’ACNUR ha estat durament criticat. Què en penses?
Amb la quantitat de recursos dels quals disposa l’ACNUR, l’impacte als camps no era el que s’esperava. L’impacte de la gent d’organitzacions i les entitats es va fer notar molt més als camps que el de l’ACNUR. Això és perquè aquesta organització està regida pels seus caps, que no responen a les necessitats de les persones sinó a les necessitats de números a gestionar. L’ACNUR feia una gestió poblacional, per col·locar la gent, i nosaltres estàvem amb les persones en el seu dia a dia.
Tens pensat tornar-hi?
No tinc pensat fer-ho, però no pel fet d’haver tingut un judici. Si hi torno, serà per veure persones concretes i pel vincle emocional, però la feina política he decidit fer-la a territori català. Hem de deixar de donar ales als conflictes que estan generant que la gent fugi dels seus pobles, posar en qüestió un model que no té res a veure amb les persones, sinó que té a veure amb els interessos econòmics. A partir d’aquí, cal fer una primera acció política molt directa per fer que les persones que venen, vinguin d’on vinguin, puguin desenvolupar la seva vida amb normalitat. Un altre treball que tenim és el de canviar aquest sistema que situa l’economia al centre de tot per passar a situar-hi les persones.
Com es concretarà l’acollida que reclama la societat civil?
S’ha generat força mobilització popular i això sí que ha aconseguit posar el focus en la qüestió de l’acollida i ha fet que els polítics es moguin una mica. Tot i això, l’acollida al nostre país encara és un problema: hi ha una diferenciació entre migrants de primera i de segona. A més, les polítiques d’acollida acaben sent mínimes. Jo animo al fet que les persones que dissenyen aquestes polítiques sobrevisquin un temps en les condicions que proposen.
Creus que tindrem l’oportunitat d’acollir al Vallès Oriental?
Això depèn de nosaltres. Depèn de com continuem amb les mobilitzacions, sigui amb manifestacions, desobediència o posant en qüestió les polítiques d’acollida. Que cadascú hi posi imaginació i des de la seva trinxera posi el seu granet de sorra a construir un racó de la Mediterrània on el desenvolupament de les vides no depengui del lloc d’origen sinó de la voluntat de les persones.
