S’ha tornat independentista?
No.
…
M’he tornat incrèdula respecte a la capacitat de canalitzar institucionalment la reivindicació del poble de Catalunya per part de les institucions de l’Estat.
La Crida socialista pel referèndum que ha consignat té un to marcadament nacional…
Sí, però el manifest diu literalment que l’opció de la independència pot ser una sortida però no necessàriament l’única possible. El que està clar és que Catalunya ha d’assolir majors nivells de llibertat.
Per tant, què votaria a les preguntes de la consulta del 9-N?
Votaria Sí a la primera [Vol que Catalunya esdevingui un Estat?] i, en el cas de la segona [Vol que sigui independent?], si realment no es produeix cap mena de reacció per part de les institucions de l’Estat, no només jo sinó molta altra gent acabarà votant Sí. Però per manca de reacció. Si no se sap canalitzar institucionalment tot plegat, acabarà havent-hi molta gent que es decantarà pel Sí-Sí.
El seu company Antonio Balmón diu que aquesta consulta del 9-N és, literalment, una “presa de pèl”, una “estafa”…
Menysprear els arguments dels altres, fins i tot dels adversaris polítics, no és correcte. Sempre s’han d’escoltar, perquè ni que sigui en una mil·lèsima part, tenen raó. I jo crec que el clam que hi ha avui al carrer a Catalunya té molta part de raó i en aquests últims anys ha estat encara més evident.
Una altra companya de partit seva, en aquest cas Núria Marín (alcaldessa de L’Hospitalet), creu que tot aquest “clam” del que vostè parla és un “rum rum que comença a cansar molta gent”.
La gent està cansada de la crisi, de la recessió econòmica, de que li augmentin les tarifes elèctriques… Està cansada de tots els temes recurrents que surten molt sovint a la televisió, i el tema sobiranista també hi surti reiteradament i sense gaires novetats, però això té una fàcil solució: que l’Estat espanyol reaccionin davant d’aquesta reivindicació del poble català, el qual és i ha de ser tossut per conquerir allò que vol.
Tossuts també ho són els diputats crítics del PSC, que defensen que ells també són socialistes. Però en el manifest que ha consignat vostè parlen d’una “alternativa catalana d’esquerres”. Això passa per una solució al marge del PSC?
La Crida socialista pel referèndum diu més coses. Se solidaritza amb els diputats que van votar que sí, diu que la independència pot ser una solució però no l’única, parla de que el PSC no ha d’estar supeditat ni externament ni internament, recorda la tradició catalanista del partit per deixar clar que el que estem defensant ara els que se’ns acusa de ser excessivament catalanistes no és altra cosa que la continuïtat d’una línia que sempre ha estat present en el PSC…
I finalment…
Acaba dient, és cert, que nosaltres volem continuar treballant dins del PSC però que, si se’ns fa impossible, al final potser sí que caldrà construir algun altre espai socialista –perquè volem ser socialistes– a Catalunya. Però ho posa en condicional i ho diu al final. Veurem què passa en els pròxims dies i com es comporta una organització que ha de donar exemple de respecte a la pluralitat.
Per tant, la primera opció és intentar “redreçar”, utilitzant la paraula que utilitzen vostès, el PSC des de dins.
Bé, és ben veritat que fa molt temps que l’intentem redreçar, i és ben veritat que l’actual direcció té raó quan diu que som minoria. Però ho som, en part, perquè hi ha hagut una hemorràgia de baixes, de vegades silencioses, molt important. Perquè cada vegada que hem intentat redreçar el partit, la receptivitat ha estat zero. Jo vull debatre i això, malauradament, no està passant. Per això la situació en el PSC és greu. Cap de nosaltres volem que s’esmicolin unes sigles que ens estimem i que han estat sempre el nostre projecte polític.
Creu que seria bo per al país la creació d’un nou partit que fragmentés encara més l’espai catalanista?
No, per això ens hem resistit sempre a fer-ho. Aquesta va ser l’opció d’Ernest Maragall, però alguns altres no ho vam voler fer perquè la fragmentació, sobretot de l’espai de l’esquerra, ja és important. I per això el nostre és un avís als qui avui són els responsables d’un llegat de valor incommensurable –com és el PSC– perquè no el trenquin, perquè no facin impossible la convivència dels dos vessants que sempre han existit en el partit. Però si continuen cometent errades com fins ara, perquè la gestió d’aquesta situació ha estat una errada monumental, hi haurà un dia que tot plegat serà insostenible.
Acabaran expulsant els diputats crítics?
Hi ha dues coses diferents: el que els passi com a militants del que els passi com a diputats. En tot cas, la direcció ha de saber que el que els passi a aquests diputats serà com si ens passés a molts militants.
Creu que al final acabaran cedint i entregaran l’acta? Ho haurien de fer?
És un debat molt important. Hi ha qui ho compara amb el transfuguisme, però no ho és. És un vot amb consciència que a més està avisat amb temps i després d’haver intentat trobar una solució consensuada. I jo em pregunto: ¿vincula més una resolució d’un òrgan intern com és el consell nacional o el programa electoral que és la promesa feta a la ciutadania? Aquests diputats se senten més vinculats pel compromís amb els ciutadans i han volgut ser conseqüents amb això, sabent que, efectivament, podien rebre accions disciplinàries perquè així ho contempla el reglament. Però torno a insistir: allò que els passi a ells ens passarà a tots els que pensem com ells.
Què va sentir quan va veure Marina Geli plorant al Parlament?
La vaig entendre, perquè a la política hi ha d’haver emoció. Jo mateixa algunes vegades no he pogut contenir les llàgrimes. Recordo perfectament el meu ple de renúncia a l’alcaldia de Mollet. I era un dia de joia, perquè me n’anava a formar part del govern de Catalunya, però vaig sortir plorant a totes les televisions del país. Marina Geli plorava perquè han estat dies de molta tensió, el debat ha estat difícil i, finalment, van fer un acte que els va suposar un gran esforç.
Cap a on va aquest PSC?
Sincerament, no ho sé.
S’està convertint en un partit estrictament metropolità amb un sostre electoral menor?
El sostre i el suport electoral del PSC és cada vegada més petit, precisament perquè si algú que fa gairebé 40 anys que hi milita no és capaç de respondre amb claredat cap a on va el partit, imagineu-vos com han d’estar de desorientats els nostres votants. Per tant, és imprescindible que el partit aclareixi cap a on va. Si el seu aclariment és, en matèria de reivindicació nacional, “nosaltres unim el nostre destí amb el del PSOE i aquest ho fa amb el del PP”, aleshores anirem cap a una representació molt minoritària en el Parlament.
És el que sembla que està passant…
I ho lamentaré profundament. I aleshores haurà arribat potser el moment d’aquest espai socialista sense supeditacions que
reivindiquem en el manifest que vam signar la setmana passada.
El juny passat, en una entrevista al butlletí d’ERC de Mollet, deia que aquest partit podia convertir-se en el “principal referent d’esquerres” a Catalunya….
M’agrada molt analitzar el que passa en política. I això que deia, que per cert a dins del meu partit ho han considerat una heretgia, formava part d’una frase que continuava dient que no ho serà si dóna suport a les polítiques de dretes de CiU. Ho vull deixar molt clar perquè jo no me n’he anat mai de la meva posició d’esquerres.
Deia que el seu èxit dependria d’això, de com gestionés el seu suport a CiU.
És que és veritat. Sovint, en matèria nacional li dóna suport, però després té greus problemes en els temes econòmics i socials. I ser d’esquerres vol dir tenir una política social clara.
En la mateixa entrevista també explicava que té una “relació emocional” amb les sigles d’ERC.
Sí, i això també va generar molta polèmica. Però, ¿com no he de tenir vincles sentimentals amb un partit del qual en va formar part el meu pare i es va fer enterrar amb el carnet que li van donar l’any 1933? ¿Com no he de tenir vincles amb un partit que el meu avi en va ser representant públic a l’alcaldia de Mollet? Malgrat tot, jo vaig decidir militar en un partit socialista. Per què? Perquè en el moment que jo vaig entrar al PSC, es donava molta importància a l’agenda social, però també a les llibertats nacionals. Fixa’t que jo estic al PSC perquè era el que era, i
reivindico que continuï sent allò que el feia fort. Reivindico que continuï sent el que era.
Parla sempre de passat, quan parla del PSC…
Perquè ho era.
Parli’m de present i de futur. S’ha plantejat mai vincular-se amb Esquerra?
De fet, ja m’hi vaig vincular quan vam governar junts a la Generalitat. Jo vaig formar part d’un govern en el qual hi érem tots junts. I estic molt orgullosa d’haver format part d’aquell govern de les esquerres nacionals. Sempre se li va dir catalanista i d’esquerres. Vam voler-li posar un èmfasi que és el que ara està perdent el PSC. Per això quan parlo del meu partit ho faig moltes vegades en passat.
L’alcalde de Mollet, Josep Monràs, insinuava en una entrevista a Línia Vallès que vostè està més a prop d’ERC que del PSC…
Sí, ho vaig llegir. I vaig tuitejar perquè són exactament els mateixos arguments que se’m van donar en un consell nacional. Quan jo els dic que el federalisme és unió amb llibertat, em contesten que m’he fet simpatitzant d’ERC simplement perquè parlo amb tothom. Em decep.
Com valora l’acció política de Josep Monràs?
Jo sempre dic que Josep Monràs encara està sotmès al judici dels ciutadans. Jo vaig decidir que acceptava l’oferta del president Maragall i vaig assenyalar-lo a ell com el meu successor. Per tant, si és alcalde ho és, en part, perquè jo el vaig assenyalar. Ell ha volgut distanciar-se de la meva manera de fer política, la qual cosa respecto. Serà la ciutadania qui jutjarà si aquest distanciament és bo o dolent votant-lo més o menys. Ara la meva opinió és la d’una molletana més.
