L’eurodiputat per Esquerra Republicana, Jordi Solé, aquesta setmana a Barcelona. Foto: Joanna Chichelnitzky
Jordi Solé i Ferrando (Caldes de Montbui, 1976) ha tancat la seva etapa com a eurodiputat després de 7 anys com a representant d’Esquerra Republicana de Catalunya a Brussel·les en dues legislatures (2017-2019, 2020-2024). La presència del meteoròleg Tomàs Molina -com a número 2- en la llista dels republicans en les eleccions del 9 de juny passat va barrar el pas a Solé, qui ara obre una nova etapa vital i professional. Llicenciat en Ciències Polítiques a la Universitat Autònoma de Barcelona, va ser alcalde de Caldes de Montbui (2007-2019), diputat al Parlament de Catalunya (2012-2015) i secretari d’Afers Exteriors i de la Unió Europea del Govern de Catalunya (2016). A Exterior, Solé explica com ha viscut els darrers mesos un cop va conèixer la decisió d’Esquerra de prescindir d’ell en la nova etapa a Europa.
Esquerra Republicana viu una autèntica tempesta interna. L’última ha estat conèixer -en una exclusiva de l’ARA– que els cartells que van aparèixer contra Ernest Maragall relacionats amb l’Alzheimer del seu germà es van orquestrar des de dins el partit. Quina valoració en fa?
És una vergonya. Els autors d’aquests cartells han sobrepassat totes les línies vermelles de l’ètica política. Fins fa quinze dies vaig formar part de l’executiva nacional d’Esquerra i mai m’haguera imaginat uns fets així. Per això, espero que s’arribi fins al final i se’n depurin responsabilitats.
Té la sensació que aquestes últimes setmanes -des de la desfeta a les eleccions catalanes del 12M- la roba bruta d’Esquerra s’està escampant més a fora que dins?
ERC és un partit que té 93 anys d’història, en moltes ocasions, molt convulsa pel context històric i també per motius interns. En canvi, en l’última dècada l’hem viscuda amb estabilitat extraordinària, cosa que no era la norma. Ara, quan hem entrat en un nou episodi convuls, pot semblar una novetat, però malauradament no ho és. Cíclicament, es repeteix. I no és exclusiu d’Esquerra, afecta a tots els partits polítics.
Hi té a veure la pèrdua de vot, de confiança de l’electorat i sobretot, de quota de poder?
Som aquí després d’encadenar un cicle electoral negatiu d’un any -des de les municipals de 2023 fins a les europees de 2024-. I més quan ERC venia de sumar una dècada extraordinària, amb uns lideratges inqüestionables i uns resultats boníssims. Quan aquesta tendència cau en picat, hi ha un desig de canvi.
Vostè té aquest desig de canvi?
El que demano és que tot aquest procés fins al congrés del 30 de novembre es faci amb tota la calma, la serenor i la responsabilitat possibles. Perquè, actualment, Esquerra continua sent un partit determinant, tot i que els resultats obtinguts no hagin estat els que voldríem.
Oriol Junqueras ha de continuar com a president o hauria de fer un pas al costat?
És prematur aventurar-s’hi. A Esquerra tothom hi té cabuda i no podem prescindir de ningú, especialment d’aquells qui han liderat aquesta dècada d’èxits, que han estat compartits per a molta gent. Ara bé, identificar els mals resultats per una decisió concreta o assenyalar persones concretes com a responsables és injust. La prioritat que té Esquerra és recuperar la unitat, obtenir un acord el més transversal possible i que es produeixi un alt percentatge de renovació dins el partit.
“Els autors dels cartells a Maragall han sobrepassat totes les línies vermelles de l’ètica política. És una vergonya”
Sent una veu autoritzada dins d’Esquerra, què hauria de fer en l’atzucac del 12M: investir Salvador Illa o Carles Puigdemont?
El més viable seria apostar per la candidatura de Salvador Illa, però dependrà de les negociacions. Tinc clar que hem d’evitar unes noves eleccions, no seria bo pel partit ni per al país. Hem de donar valor a les institucions i a la seva fortalesa, i ho dic perquè fa molt temps que a Catalunya no aconseguim esgotar una legislatura sencera. En aquest sentit, crec que hem d’enfortir la cultura del pacte, que és poc habitual en comparació a Europa, d’on vinc jo, on és una màquina de negociació. I pactar no vol dir trair. Pactar vol dir renunciar i l’oportunitat de guanyar-ne d’altres.
La negociació passa només per obtenir un acord d’investidura?
Jo ja no formo de l’executiva nacional d’Esquerra, però el que s’està negociant és un acord d’investidura. Ara bé, un acord així implica uns compromisos que cal desenvolupar al llarg de la investidura per poder mantenir la majoria durant aquest mandat.
Foto: Joanna Chichelnitzky
El seu terreny de joc no ha estat Catalunya, sinó la Unió Europea. En l’últim mandat va fer tàndem amb Diana Riba com a representants dels republicans a Brussel·les. En les darreres eleccions europees vostè va quedar-ne fora. Com i quan se n’assabenta?
A finals de l’any passat vaig conversar amb Marta Rovira i Oriol Junqueras i ja se’m va comunicar que el partit tenia la intenció que el número 2 fos algú més mediàtic. Entre gener i febrer ja m’ho van assegurar definitivament.
Li expliquen els motius per als quals queda relegat?
Fins aleshores tothom em deia que estava content amb la meva tasca com a eurodiputat. El principal motiu és que buscaven un revulsiu electoral.
El revulsiu era Tomàs Molina. Ho va ser?
Amb els resultats a la mà, no.
Quan va saber que el seu substitut era el meteoròleg Tomàs Molina?
Mitja hora abans que es fes públic, com la resta dels integrants de l’executiva nacional.
“El projecte europeu és l’experiment polític més exitós dels últims 100 anys”
Què és el que li va saber més greu que el seu lloc -de número 2- l’ocupés Tomàs Molina?
No és una qüestió de la persona i de la figura de Tomàs Molina. Ara bé, en aquests casos, la reflexió que han de fer els partits és si una cara mediàtica té més valor que la d’un candidat que acumula experiència en un parlament. En el meu cas, set anys en un espai polític -com és l’europeu- amb més complexitat que els parlaments que tenim més propers.
Queda fora de la llista d’Esquerra a les europees i decideix dimitir, també, de l’executiva nacional, com a vicesecretari general de relacions internacionals.
Sí, va ser el detonant. La decisió de plegar de la direcció d’Esquerra la vaig prendre abans de les eleccions europees, tot i que la vaig fer pública després. Una etapa de 13 anys a la direcció d’Esquerra ha estat llarga, i creia que era el moment de fer-ho.
En algun moment va tenir la temptació d’estripar el carnet?
No, ni de bon tros. És una opció que mai vaig contemplar. Continuo sent militant d’Esquerra, i intentaré implicar-me en els debats oberts previstos per al congrés i més enllà.
“A Catalunya, el més viable seria apostar per la candidatura de Salvador Illa. Pactar no vol dir trair”
Com va afrontar el tram final del mandat sabent que no continuaria?
Amb el mateix compromís que el primer dia. L’única diferència és que l’horitzó és més curt.
Què s’emporta de la seva etapa com a eurodiputat?
Ha estat una experiència política extraordinària. La manera de fer política parlamentària a Brussel·les i Estrasburg és molt enriquidora perquè en aquell espai internacional hi conviuen diferents persones, cultures, nacionalitats i llengües. I si a més ho fas des d’una perspectiva -com he fet jo- compromesa amb la Unió Europea per posar el teu granet de sorra en el projecte d’integració europea i defensant el meu país, Catalunya. Per tot plegat, ha estat inoblidable. El projecte europeu és l’experiment polític més exitós dels últims 100 anys.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Vostè aterra com a eurodiputat el 2017, mesos abans del referèndum de l’1-O. Com va viure el paper d’outsider que va jugar la Unió Europea aleshores?
La reacció antidemocràtica d’un dels estats membres de la Unió l’1-O i amb el 155 va provocar que la ciutadania esperés molta més contundència de les institucions europees. No esperàvem que la Unió defensés la independència de Catalunya, seria aspirar massa. Però, quant a democràcia i a valors fonamentals, va mancar més contundència. Jo, personalment, vaig quedar molt decebut. Fins al punt que després de l’1-O vaig patir una crisi de conviccions europeïstes.
Deixa la política activa a Europa amb una assignatura pendent: l’oficialitat del català. En cas d’aprovar-se hauria estat la cirereta del pastís de la seva etapa com a eurodiputat?
[Riu] Sí, haguera estat molt bé haver-ho aconseguit. És una lluita que ens queda pendent, però no hi ha cap argument per oposar-s’hi.
El sorprèn que dos europarlamentaris catalans -Dolors Montserrat (PP) i Jordi Cañas (Cs)- s’oposin a la proposta del català com a llengua oficial a la Unió?
Em sorprèn i no la puc entendre, perquè són persones que també representen la ciutadania de Catalunya. El que més sorprèn no és que es mostrin contraris, sinó aquesta oposició ferotge a una llengua que parlen, tot i que no sé si se la consideren seva.
“L’extrema dreta té com a prioritat afeblir Europa des de dins, em sembla perillós”
Tot i les disputes -de portes enfora- que han escenificat Junts i Esquerra, quin vincle ha tingut amb els eurodiputats Puigdemont i Comín a Brussel·les?
Jo he tingut una relació molt bona, tot i no coincidir en les comissions parlamentàries. Sempre he tingut clar que érem diputats independentistes, que érem al Parlament Europeu per defensar l’autodeterminació de Catalunya i una Europa diferent; hi tinc tota la complicitat. Que avui encara siguin injustament represaliats del procés em genera una complicitat addicional.
L’auge de l’extrema dreta és la principal amenaça que té avui Europa?
N’hi ha moltes, d’amenaces. L’extrema dreta té com a prioritat afeblir Europa des de dins, em sembla perillós. Perquè si volem tenir pes internacionalment, Europa ha de ser forta. A més, la visió de societat que promouen, lluny del repartiment just del progrés, cada cop té més adeptes. I aquests partits usen unes tècniques populistes i, gairebé sempre, basades en la mentida i l’engany. Prova d’això és que Alvise Pérez obtingui 800.000 vots a força de dir autèntiques barbaritats i escapant-les per les xarxes. És molt greu, i ens hauria de fer reflexionar a tots en què estem fallant.
Des de la seva mirada com a eurodiputat, com valora la política internacional que ha dut a terme el govern Aragonès en la darrera legislatura?
Ha estat una etapa de consolidació de l’acció exterior de Catalunya. Tot i que el govern de Catalunya té una llarga trajectòria en política internacional, una acció exterior més estructurada com a departament té menys recorregut, ja que es va impulsar el 2016.
Vostè és el secretari general de l’Aliança Lliure Europea. Tot i deixar la seva butaca com a eurodiputat, té la intenció de continuar?
Sí, tinc un acord de ser el secretari general de l’ALE fins a l’any vinent que és prevista l’Assemblea. Ara bé, hi ha la possibilitat que la nova executiva d’Esquerra que surti del congrés del 30 de novembre vinent decideixi el contrari.
“Ser alcalde no és una prioritat, però si es tornés a obrir l’oportunitat, ja veuríem”
Foto: Joanna Chichelnitzky
I, a partir d’ara, què? Fa molt fred fora la de política?
Encara no he experimentat perquè tot i que ja m’he acomiadat presencialment de Brussel·les, oficialment fins al 16 de juliol encara soc europarlamentari. Ara bé, hi ha companys que m’han dit que hi ha vida fora de la política [riu]. Després de l’estiu, espero començar una nova etapa professional.
Tot i treballar a Europa mai ha deixat de viure a Caldes de Montbui, d’on va ser alcalde durant 12 anys. Quin bagatge va recollir de la política local a l’hora d’aplicar-la com a europarlamentari?
Tot i que com a europarlamentari he viscut l’etapa més interessant de la meva carrera, la millor escola de fer política és la municipal. Segurament, sense l’aprenentatge com a alcalde del meu poble no hagués estat el mateix com a eurodiputat. Per això, crec que li ho dec tot a la política local. I diré més: aquells qui hem crescut en la política local acostumem a tenir una mirada pragmàtica de la gestió diària.
Continua tenint la mirada d’alcalde quan encara passeja pel seu poble?
Fa cinc anys que vaig deixar l’alcaldia de Caldes de Montbui i no he deixat de veure el poble amb ulls d’alcalde. Quan hi passejo encara penso en allò que es podria fer en aquell carrer o en aquella plaça. Crec que aquesta mirada no la perdré mai.
Té la intenció de presentar-se a les pròximes eleccions municipals com a alcalde d’ERC a Caldes de Montbui?
[Somriu] Darrerament és una pregunta que m’han fet molts veïns i veïnes del poble. Avui comptem amb un bon alcalde i un bon equip de govern que tenen tot el meu suport. I ara que soc més al poble intentaré contribuir en allò que necessitin. La política la porto a dins i la vida dona moltes voltes. Ara mateix ser alcalde no és una prioritat, però si es tornés a obrir l’oportunitat, ja veuríem.
