El PSC continua donant mostres de desunió interna. Mentre el seu líder, Pere Navarro, signa declaracions a Granada amb els seus compatriotes espanyols, molts dels seus companys catalans tornen a discrepar una vegada més.
L’acord territorial entre el PSOE i el PSC, una declaració que segons el mateix Navarro “passarà a la història”, ha fet reactivar un sector catalanista crític amb la cúpula directiva que fa temps que estava en stand-by. L’exalcaldessa de Mollet, Montserrat Tura, i altres pesos del partit com Joan Ignasi Elena, Joaquim Nadal o Jordi Martí han signat una contradeclaració conjunta que critica l’acord entre socialistes espanyols i catalans. Segons el corrent crític del partit, el document batejat com a Declaració de Granada “és una combinació d’avenços positius, de passos insuficients i de mancances rellevants a l’hora de resoldre l’encaix de Catalunya amb Espanya”.
El comunicat té un doble valor. Primer, perquè demostra que els crítics del PSC no es resignen a convertir-se en un reducte del partit. I segon, perquè sembla ser un intent d’unitat dels principals corrents crítics de la formació: el recent nascut Fòrum Cívic, amb Daniel Font i Maria Badia, Avancem, amb Joan Ignasi Elena i Laia Bonet, i els independents, amb Joaquim Nadal i Montserrat Tura.
L’exconsellera molletana, que no s’ha integrat al Fòrum Cívic i que fa setmanes guinyava l’ullet a ERC, segueix mostrant les seves discrepàncies amb la direcció de Pere Navarro. En declaracions a Catalunya Ràdio, Tura ha lamentat que el document aprovat pels barons del PSOE “no inclogui el dret a decidir ni la realitat plurinacional de l’Estat”.
EL TEMPS S’ACABA
Els dirigents crítics del PSC afirmen que la majoria d’avenços recollits en la Declaració de Granada “ja formaven part de l’Estatut” del 2006, per la qual cosa l’únic que ha fet aquest nou acord és “elevar-los a rang constitucional”.
“Sense menystenir els avenços que ha fet el PSOE pel que fa al seu model territorial en els darrers vuit mesos”, argumenten els crítics, “és necessari que avanci més i amb celeritat per aquest camí”. I és que, com adverteix el comunicat, el temps perquè Espanya reaccioni “és cada vegada més curt”.
00000000
La Constitució federal, retorn al 1977
Per Oriol Rosés
El PSC i el PSOE han pactat, a Granada, una nova reforma de la Constitució, i dic nova perquè l’any 2011 ja en van pactar una amb el PP on, per cert, ni rastre de federalisme.
Dir-li reforma potser és molt agosarat, ja que l’única diferència amb la de 1978 és el principi d’ordinalitat, un principi que millora, sobre el paper, el finançament per a Catalunya. Per cert, l’article 206.5 de l’Estatut de Catalunya ja l’anunciava, tot i que el TC, en sentència 31/2010, el diluïa en tota la seva extensió.
El principal error dels socialistes continua sent que pensen que la independència passa per una millora de finançament: res més lluny de la realitat, el pacte fiscal com a tal està més que oblidat.
Com deia Ovidi Montllor, “ja no ens alimenten les molles, ara volem el pa sencer”. I és que després dels atacs a la nostra llengua, a les nostres institucions, als nostres símbols, a la història del nostre país, al nostre marc competencial, la constant residualització i ridiculització, ja no ens conformem amb rebre simplement els diners que ens toca per haver estat produïts a Catalunya. El que volem és un Estat independent dins la Unió Europea.
L’acord tancat entre les direccions de PSOE i PSC l’anomenaria “ni-ni”, m’explico.
Aquest pacte no reconeix ni les nacions històriques ni el Dret a decidir. Equipara la naturalitat de Catalunya a l’artificialitat de les que varen aconseguir l’autonomia per la via lenta o, el que és el mateix, per l’article 143 de la Constitució.
A banda de la ridiculització de Catalunya, el projecte federal que els socialistes catalans han pactat amb els socialistes espanyols tampoc inclou el Dret a decidir. Un Dret essencial per a tots aquells que creuen en la llibertat i en poder expressar-se més d’ una vegada cada 4 anys i que, per cert, portaven en el seu darrer programa electoral. I el finançament… qui es creu, a dia d’avui, uns pactes signats on una de les parts és Espanya? Ens creurem a qui ha enganyat, estafat, manipulat i incomplert reiteradament? Ens creurem a qui, cap a Catalunya, té un amor de caixer automàtic? Algú es creurà un federalisme que neix com a antídot a l’independentisme, que a hores d’ara ja és imparable?
