Les llambordes Stolpersteine recorden els morts als camps de concentració nazis. Foto: Ajuntament de Mollet
Amb la victòria del règim franquista el 1939, diversos molletans afins a la República es van veure obligats a deixar enrere les seves cases, feines i famílies per emprendre el difícil camí de l’exili i salvar així les seves vides. França es va convertir en el seu principal destí. Allà, la majoria dels exiliats acabaven en camps de refugiats i els homes d’entre 20 i 48 anys eren obligats a treballar per a l’Estat a canvi d’asil en les anomenades Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Davant l’avenç de la Segona Guerra Mundial, però, molts d’ells van ser traslladats del sud al nord del país per reforçar les fronteres militars, amb la mala sort que cinc molletans van ser arrestats i deportats als camps d’extermini nazis. Eren els joves Vicenç Bachs, Pere Cuyàs, Antonio López, Joan Molins i Joan Tura. A Mauthausen-Gusen, els van classificar com a apàtrides i els van assassinar.
Diumenge, Mollet del Vallès els recordava amb un acte institucional que va consistir en la col·locació de cinc Stolpersteine, unes llambordes que reten homenatge a les víctimes del nazisme i que es van instal·lar als punts de la ciutat on van viure aquests molletans. Aprofitant l’ocasió, familiars i autoritats van recordar les històries de vida dels cinc veïns.
De l’exili a l’arrest
La història de Joan Molins va ser la primera de la qual es va tenir constància. Així ho assegura en declaracions al Línia Jordi Bertran, director del Centre d’Estudis Molletans. D’ell se sap que va col·laborar amb la República com a xofer voluntari, que amb la fi de la Guerra Civil va fugir a França i que un cop allà el van enviar a la frontera amb Bèlgica, on va acabar arrestat pels nazis. “Després de conèixer aquesta història vam anar estirant fils i vam trobar més casos”, detalla Bertran.
Un d’ells és el de Joan Tura, que va marxar a l’exili per ser al costat del seu pare, exalcalde de Mollet. “Ell considerava que l’havia d’acompanyar”, explica al Línia Montserrat Tura, exconsellera de la Generalitat i neboda de l’exiliat. Amb tot, també va acabar arrestat pels nazis mentre treballava per reforçar la frontera amb Bèlgica. Segons recorda Tura, “la família no es va assabentar de la seva mort fins una dècada després, i durant tot aquell temps la seva dona i els seus fills el van seguir esperant”.
Pel que fa al cas de Bachs, va combatre amb l’exèrcit republicà i, un cop a l’exili, va acabar a la frontera amb Alemanya. Allà va córrer la mateixa sort que els dos molletans anteriors. “Recordo que tenia uns set anyets quan va venir la Creu Roja a casa i va donar la notícia a la meva mare, que es va posar a plorar desconsolada”, explicava a l’acte Carme Pi, neboda de Bachs. De Cuyàs i de López, en canvi, es desconeix quan i on van ser arrestats pels nazis i també per què van marxar a l’exili.
“Un cop a Mauthausen, la gent treballava en condicions infrahumanes en una pedrera de granit”, recorda Tura. “Quan deixaven de produir, els portaven a Gusen, on no els donaven menjar, els maltractaven i els mataven”, afegeix.
“Tancar un cicle”
Tots ells van morir l’any 1941. Encara ara, però, 82 anys després, les seves famílies els recorden com si fos ahir. “Fer front a l’absència d’una persona sempre és dur, però saber que va morir de la forma més terrible que ha inventat la humanitat fa que el dol sigui encara més dur”, expressa Tura. D’aquest patiment també en parlava la filla de Molins a l’acte, on assegurava que amb l’homenatge de diumenge ha aconseguit “tancar un cicle”. “Hem sentit molt d’escalf per part de tota la ciutat, i gràcies a aquest gest, ara, quan sortim de casa i veiem la llamborda, és com si estiguéssim veient un bocí del nostre familiar”, afegeix Tura.
Davant l’agraïment de les famílies, l’alcaldessa, Mireia Dionisio, assegurava que “és una obligació recordar el que va passar perquè cap persona hagi de patir, mai més, tot el que aquests cinc molletans i també les seves famílies van haver de viure”. Mentrestant, per la seva banda, la consellera de Justícia, Drets i Memòria, Gemma Ubasart, argumentava que “aquestes llambordes faciliten que les noves generacions puguin entendre que darrere de cada dret i de cada llibertat va haver-hi persones com les homenatjades que van fer-ho possible”.
La investigació dels casos
L’homenatge sorgia després d’anys investigant els casos. “Ara tenim la sensació que no hi ha més fils d’on estirar”, explica Bertran. Amb tot, reconeix que, tot i que és “poc possible”, podrien aparèixer més casos de persones que no van néixer a Mollet, però que hi estaven vinculades.
