Triples per la igualtat

La gran motivació de Jon Bon Jovi amb New Jersey (1988) era demostrar que l’èxit dels tres discos anteriors del seu grup no havia estat un cop sort. “Volia continuar lluitant per assegurar-me que tothom sabés que podíem repetir-ho una vegada i una altra, i que no seríem una banda d’un únic èxit. […] Has de buscar lletres que perdurin, cançons que emocionin i connectin amb les persones. L’optimisme de la nostra música les ajuda a continuar endavant amb les seves vides”, enraona a Bon Jovi, la biografia del grup escrita per Phil Griffin.

“Livin’ on a prayer” i “It’s my life” són himnes de Bon Jovi molt presents en esdeveniments basquetbolístics. L’11 de febrer de 2024, però, la triada com a banda sonora dels tres concursos de triples de l’All Star de la Super Copa, al Marina Besòs de Sant Adrià, és “Lay your hands on me”, del disc New Jersey. La cançó que Bon Jovi ha fet servir molts cops per escalfar motors als concerts multiplica ara les emocions en una competició igualitària.

La inspiració

Quatre jugadors i quatre jugadores estan asseguts en cadires de fusta. Esperen el seu torn. Participen en un format inspirat en el concurs de triples mixt del Circuit 3×3. “Vam preguntar a jugadores d’altres All Star què els semblava fer un concurs mixt i ens van exposar que també volien aspirar a ser campiones de la seva categoria, la Super Copa femenina”, comparteix Javi Ezpeleta, cap de premsa de la Federació Catalana de Basquetbol (FCBQ). Hi ha, per tant, tres concursos de triples: un entre els jugadors, un altre entre les jugadores, i un últim entre el campió i la campiona resultants.

“Quan el departament d’activitats i el de premsa em van proposar la idea, la vaig veure molt encertada perquè una competició mixta potencia encara més el nostre esport”, intervé Ferran Aril, president de la federació. En l’anterior All Star, que era de Copa Catalunya, elles participaven en un concurs de triples i ells, en un d’esmaixades.

Ferran Aril: “Una competició mixta potencia més el
nostre esport”

“És una iniciativa fantàstica perquè camina cap a la igualtat en un món en què les dones estem més discriminades”, exposa Montsant Guerrero, jugadora de l’AB Premià, una hora abans de l’inici del concurs de triples. S’ha pres un cafè per activar-se. “No he començat a tenir nervis fins que no he entrat al pavelló i he estat conscient del dispositiu que s’hi ha muntat… I ara cada cop en tinc més…”, confessa Guerrero, que s’enfrontarà a Queralt Ribera (Manresa CBF) en la segona semifinal.

20 triples en un minut

Hi ha cinc pilotes a cada un dels quatre carros ubicats en quatre posicions diferents, i l’última pilota de cada carro val el doble de punts si entra (dos). Han de llençar 20 triples en un minut. “Hi ha qui té una mecànica de tir molt elegant i la meva és molt poc ortodoxa, i ja és difícil que la canviï perquè els hàbits estan molt arrelats”, enraona.

La mecànica de tir de Judith Moya és “molt de llibre i de manual”. La jugadora del CB Granollers ha arribat “molt nerviosa” al pavelló i, a poc a poc, s’ha anat tranquil·litzant una mica, però potser no tant com li agradaria. “Soc aquí per gaudir d’una tarda especial i d’un format perfecte. Tant si guanyo com si no ho faig, m’enduré una experiència brutal”, comenta.

La primera vegada

Potser el gran hàndicap de Moya és que no provarà els cèrcols del Marina Besòs fins que faci l’escalfament. Mai ha jugat en aquesta pista i sí que s’ha enfrontat molts cops a la seva rival en la primera semifinal, Marina Portillo, del CB Roser: “A veure qui està més encertada. La Portillo està jugant un bon partit amb la conferència Est”.

El concurs comença amb la tensió pròpia d’una gran novel·la: Marc Perapoch (JAC Sants) i Gerard Gutiérrez (Bàsquet Manresa B) empaten a 11 punts en el primer duel. “No sabíem si hauríem de repetir l’eliminatòria i, al final, he passat jo perquè he ficat més triples que valien un punt. Ha sigut un moment curiós i l’experiència, en general, excel·lent perquè el format és atractiu i força ràpid”, intervé Perapoch, que perd per 9-12 la final masculina contra el jugador del CB Esparreguera Albert Barquets, que abans havia guanyat per 8-6 Eduard Francisco (El Masnou Basquetbol).

“Soc aquí per gaudir d’una tarda especial i d’un format perfecte”, celebra Judith Moya

En categoria femenina, Ribera supera Guerrero per 3-14, i Portillo s’imposa a Moya per 14-9. Porti es presenta a la final disfressada de Pantera Rosa i torna a demostrar el seu carisma. Abans, a l’All Star de Copa Catalunya, ja havia llençat vestida de pollastre i d’Olaf, de Frozen. L’escorta del CB Roser fica un triple del primer carro, un del tercer i un altre de l’últim, i Ribera n’anota sis [un de dos punts] i suma 7 punts. Ja tenim els dos campions de cada categoria: Barquets i Ribera, que s’enfrontaran ara pel títol global.

“Em sembla fantàstic que jugadors i jugadores puguem rivalitzar en un concurs de triples i, en el meu cas, m’ha ajudat haver jugat el primer partit de l’All Star perquè estava més activa i m’havia tret força els nervis”, exposa Ribera, que s’imposa a Barquets per 15-7 i completa la tarda perfecta. Una estona abans, també s’ha proclamat campiona amb la conferència Est, després de vèncer l’Oest per 63-82.

“L’All Star de la Super Copa és un punt de trobada del món del bàsquet i disputar-lo al Marina Besòs, la meva pista la temporada passada, quan jugava al Bàsquet Femení Sant Adrià, ha estat encara més especial”, confessa Ribera. “Felicito la Queralt per la seva victòria en la final global i l’organització perquè em sembla un encert anar alternant les eliminatòries masculines i femenines, i que hi hagi una final mixta. Quan llences passes força nervis perquè tothom et mira a tu i el teu rival llençarà després o ja ho ha fet”, comenta Barquets.

Quan li pregunto a la tricampiona Ribera si s’ha preparat molt el concurs i si ha llençat molts més triples durant la setmana, respon amb la transparència d’una nena petita: “No, no…”. I riu, també amb els ulls. “Et mentiria si et digués que no estava nerviosa. Ho estava molt…”, afegeix. Només té ganes d’abraçar ben fort els seus dos grans seguidors, el Pere i la Peronella. El pare i la mare l’animen sempre des de la grada vagi on vagi. “No em canten res ni criden el meu nom. No cal que ho facin perquè els sento molt a prop. Sempre hi són i això per a mi és el més important”, tanca, orgullosa, Ribera.