Jesús Rollán

Jesús Rollán és present al Museu Olímpic i de l’Esport. Foto: Toni Delgado

Hi ha persones tan màgiques que són punts de trobada, una brúixola emocional que indica les paraules i adreces adequades per recompondre a la seva gent, a qui només volen veure feliç i brillant. Persones que canvien l’estat d’ànim de qualsevol amb un simple gest i que inspiren fins i tot quan, pel que sigui, no han pogut assistir a la reunió familiar o entre amistats. O quan se’n van per sempre. Després de llegir Jesús Rollán eterno. Vida y muerte de una leyenda, editat per Córner i escrit per Francisco Ávila, cap d’esports d’EFE a Catalunya, i Alberto Martínez, especialista en esports aquàtics del diari As, em queda clar que el porter de waterpolo va ser i sempre serà un punt de trobada.

“Esta no es una historia triste, es una historia breve sobre una vida plena”, avancen la seva filla, l’Àsia, i la neboda, l’Andrea, en un pròleg molt emotiu. És una obra que t’arriba al cap i al cor, et fa mal i riure, i et convida a abraçar l’empatia i no jutjar ningú. Jesús Rollán (Madrid, 1968, la Garriga, Barcelona, 2006) era un gegant defensant la seva porteria i extravertit i divertit dins i fora de l’aigua, però no deixava de ser un ésser humà amb contradiccions i debilitats que potser no va poder ser prou generós amb ell mateix.

Sempre ho va ser amb la resta. Capaç tant de gestionar els egos i les emocions en els equips com de donar la seva medalla d’or als Jocs Olímpics d’Atlanta 1996 en un programa solidari de televisió o de regalar-li el seu Scalextric a una de les dones de fer feina, la María, per agrair-li com el cuidava a la Blume. L’etapa a la residència d’Esplugues de Llobregat és una de les parts més divertides del llibre. Especialment, quan Ricardo Sánchez, don Ricardo, era el director d’una Blume sense regles i amb molta roba estesa als passadissos.

Gràcies a ser esportista d’elit, Rollán que va fer una mili molt lleugera a Gavà: només hi anava alguns matins a netejar o fer altres serveis, i no era estrany que s’inventés algun entrenament per no acudir-hi. Tampoc va passar gaire per les classes de COU a La Salle Gràcia. Eren temps en què no es feia el seguiment acadèmic actual dels i les esportistes, i al waterpolista li va faltar formació per saber dirigir el seu futur després de la piscina.

Treball d’arqueologia

Ávila i Martínez han fet un treball d’arqueologia de dades, contextos i emocions perquè volien retratar amb precisió quirúrgica el Jesús i necessitaven la màxima complicitat de familiars, amistats i persones que s’estimessin el protagonista. Les històries s’expliquen molt millor quan se sap molt més del que es comparteix, i els autors han cuidat molt bé el com i el què preguntant i repreguntant, intentant entendre el millor possible el protagonista.

Quan la família del porter va rebre la proposta dels periodistes, no veia clar el projecte perquè, com va expressar José Manuel Rollán, germà del protagonista, durant la presentació del llibre a la seu del Comité Olímpico Español (COE), la història a explicar podia contenir “moltes situacions no agradables”. A poc a poc, però, es va generar confiança entre la família i els autors. Era lògic perquè les dues parts partien de la mateixa premissa: fer un homenatge complet al waterpolista, amb els grisos explicats sense caure en el morbo.

Rollán va ser també un pioner. Va convertir el CN Catalunya, on va arribar amb 18 anys i en va competir 15, en un projecte guanyador. La Copa d’Europa i la Recopa, les set Lligues, les sis Copes del Rei i les dues Supercopes d’Europa que va liderar continuen sent els grans títols del club gracienc. Rollán va ser el líder silenciós de la millor selecció espanyola de waterpolo, en què destaquen un or olímpic (Atlanta 1996), una plata olímpica (Barcelona 1992), dos ors mundials (Perth, Austràlia, 1998, i Fukuoka, el Japó, 2001), dues plates mundials (Perth 1991 i Roma 1994) o un bronze europeu (Sheffield, Regne Unit, 1993). També va ser el primer porter triat millor waterpolista del món i de la Lliga italiana, on va jugar amb el Pro Recco, a qui va fer campió de l’Eurolliga.

La mateixa persona que, pels nervis, vomitava sovint abans dels partits, es transformava quan sortia a la piscina, on petonejava la pilota i assenyalava el cel després de cada aturada, i empetitia els rivals, que no sabien com superar-lo. Ell sí que sabia com superar-se. Des de petit va tenir clar que arribaria a ser un número u. Només des de l’ambició i l’amor per l’esport s’explica que el seu millor campionat, el Mundial de Fukuoka, fos amb 33 anys i després de set operacions [en va acumular fins a 11, dues hèrnies discals i problemes crònics als abductors] o que jugués a gran nivell el Mundial de Roma quatre mesos després de passar pel quiròfan.

Només va anunciar la seva retirada el 22 d’abril de 2004, quan va veure que no podia donar-ho tot i com a jugador del CN Sabadell, i disputaria els seus darrers minuts el 23 d’agost, contra Egipte i en el darrer matx de la fase de grups, a Atenes, als seus cinquens Jocs Olímpics. Dos dies després, la selecció va perdre per 5-7 als quarts de final contra Sèrbia i Montenegro. Més tard, el madrileny gaudiria d’un viatge pel mar Egeu amb la seva parella i amistats.

Les seves cendres formen part del mar Mediterrani. Es va treure la vida l’11 de març de 2006, el que havia de ser el seu últim dia al Balneari Blancafort, a la Garriga, on havia ingressat per salvar cos i ment. Tenia depressió, brots psicòtics i efectes del consum de cocaïna. El seu cas va marcar un abans i un després en visibilitzar la salut mental dels esportistes.

Sense el waterpolo, l’àncora vital que li oferia reptes continus personals i en grup, el madrileny va anar perdent la il·lusió i el somriure. Jesús Rollán eterno és un tribut merescut al líder silenciós de la millor selecció espanyola de waterpolo, als seus companys i a qui va contribuir perquè l’equip fos únic, com Joan Jané, Toni Esteller, Mariano García, quasi un pare per al protagonista, o Dragan Matutinovic, que es va cansar de repetir que arribarien a la final dels Jocs Olímpics de Barcelona. Llàstima del desenllaç a les Piscines Picornell. Aquells 42 segons clau van ser una escena dura d’una gran història en què Jesús Rollán sempre va ser i serà un punt de trobada.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram