Foto: Toni Delgado
“Sempre hi ha coses boniques per les quals somriure” és la descripció del perfil a Instagram de Mar Ibern (Sant Celoni, 1998), jugadora del CB Granollers, del grup 1 de la Copa Catalunya. Desprèn proximitat, bondat i una energia positiva infinita. Té una mirada inquieta, sana i àmplia de la vida.
Mar, en què sols fixar-te al principi quan coneixes una persona o et presenten algú?
En com somriu i què em transmet aquella persona. Somriure et dona energia, és vital. Segur que et passaran coses que no podràs controlar, però tens el poder de prendre-te-les d’una manera o d’una altra. Quan vaig marxar als Estats Units a jugar i estudiar vaig créixer moltíssim, vaig aprendre un idioma que no sabia gaire i vaig acabar descobrint com soc.
I com ets?
Ostres… Em fixo en els detalls i m’agrada molt analitzar les coses. M’encanta observar. Si entenc com és una persona, em serà més fàcil connectar-hi. M’agrada parlar, però amb molt poca gent ho faré sobre mi. Com que tot em va bé i solc tenir un somriure a la cara, no em solen preguntar gaire com estic.
Per què creus que aquí moltes vegades l’anglès no s’ensenya o no s’aprèn bé?
No ho sé. Diria que el millor camí per apropar-te a un idioma és escoltar-lo molt i no pas escriure’l tant o que et preguntin el present perfect d’un verb. No em convenç el mètode d’omplir foradets en frases ja construïdes o de trobar el temps verbal correcte.
Amb els listening et familiaritzes amb la llengua. Segurament no detectaràs totes les paraules ni totes les frases, però estàs en contacte amb l’accent, l’èmfasi… És molt més real.
Exacte. No sé on viuré els pròxims anys: si aquí, allà o a Itàlia. Vull viatjar. El que sí que tinc clar és que a la meva descendència els parlaré en català, perquè és la meva llengua, i els compraré contes i llibres en anglès, i els posaré dibuixos en aquesta llengua. Em serà indiferent si no saben escriure bé les paraules. Ja les aprendran, però s’estaran acostumant al vocabulari. Tampoc he estudiat Magisteri ni sé com s’ensenyen les coses… Només és el que penso. Llegeixo en anglès i veig les sèries i les pel·lícules en versió original.
De sobte se’t va presentar l’opció d’anar als Estats Units.
M’oferien estudiar i jugar a bàsquet amb totes les despeses pagades i vaig dir que sí per no dir que no. Tenia molta por, però, alhora, sabia que si l’experiència no anava bé, tornaria a casa. No volia viure amb l’etern dubte de què hauria passat si no hi hagués anat.
“Des del minut 1 l’entrenador, Martí Roget, ens ha donat confiança i il·lusió”
Sembla un gran mètode per arriscar.
És la filosofia que m’ha ajudat a viure moltes experiències.
A la pista també fas aquesta reflexió?
A la pista no penso en el següent pas, el sé. Mentre boto veig si hi ha una companya oberta, per exemple. Actuo amb naturalitat. També, com li passa a tothom, em lamento quan fallo una cistella sola sota el cèrcol. I, si et soc sincera, m’ha costat i em continua costant molt minimitzar l’error. Si abaixes els braços, encara que només sigui durant unes mil·lèsimes, afavoreixes que el rival et faci un contraatac i d’un +2 pots passar a un -4. Abans podia ser més o menys bona tècnicament, però mentalment era molt dèbil.
A vegades t’arribaves a treure la pilota de sobre?
Sí. Havia arribat a fer-ho, per por a fallar-la, en l’última època al Bàsquet Femení Sant Adrià. En aquell moment suposo que no era massa forta mentalment. Quan vaig venir al CB Granollers em van donar la confiança que jo no tenia en mi i vaig participar en l’Allstar de Copa Catalunya.
Quin entrenador del CB Granollers et va donar aquesta confiança i minuts quan més dubtaves de tu?
En Josep Miquel Bossacoma, Bossa, va ser qui em va fitxar i em donava oportunitats, però qui es va convertir en el meu suport essencial i vital va ser en Guillem González, el segon entrenador. Em va fer créixer tant com a jugadora!
I ell ho sap?
[Riu]. Crec que s’ho imagina! [Riem]. Acaba de ser pare i li vaig preguntar si podia ser la padrina del seu fill… Com que ja ho era la seva germana… Soc la tieta Mar! Per a mi en Guillem és família!
Em van agradar els temps morts del vostre entrenador, Martí Roget, durant el partit contra el Bàsquet Safa Claror: pel to, el missatge i la confiança que us transmetia en els millors moments i en els pitjors.
En Martí és un amor de persona i un entrenador de 10. Des del minut 1 ens ha donat confiança, ganes i il·lusió. Es nota que s’hi deixa l’ànima i que li importem. Abans de cada partit ens pregunta a cada una com estem. “Dolors, estàs bé?”. “Pove, estàs bé?”. Si alguna s’ho rumia, en Martí acabarà apropant-se, li posarà la mà per sobre l’espatlla i li parlarà a l’orella. Realment té un do.
