Lydia Martín, portera del CFS Eixample. Foto: Alba Soria
“El gran regal que em va fer la lesió va ser aprendre a escoltar-me molt més. Em costa molt deixar de jugar encara que tingui dolor i en aquell moment vaig sentir que el meu turmell no estava bé i vaig anar al metge. Tenia un lligament trencat i em van haver d’operar”, recorda Lydia Martín (Barcelona, 1997). La portera del CFS Eixample rememora el seu primer curs a l’FS Ripollet, quan es va lesionar l’últim partit de la pretemporada. La barcelonina va tornar a les pistes pocs dies abans de l’inici de la pandèmia. Aquell curs només va jugar dos partits i l’últim va ser “un dels pitjors” de la seva vida en tots els sentits.
“El gran regal que em va fer la lesió va ser aprendre a escoltar-me més”, reconeix Martín
Durant el confinament es va sentir “una mica atrapada” perquè no podia recuperar-se completament. “Sentia que li devia fer una bona temporada a l’FS Ripollet i els volia agrair la confiança que tenien en mi, perquè ja m’havien intentat fitxar molts cops abans”, afegeix.
És possible que Martín mai senti que ha donat prou les gràcies, i sempre admira les líders empàtiques. Com la Maria Martínez, una de les seves entrenadores al CN Caldes i amb qui va acabar compartint vestidor: “Serà sempre la meva capitana perquè és una exportadora de valors que es preocupa per tothom. La meva capi d’ara, la Carlota Cobo, té un perfil semblant. També és molt propera i oberta, i t’ajuda en tot”.
Bona energia
L’entrevistada no dubta ni mitja mil·lèsima de segon per triar la Lydia Abellán com la companya que més l’ha ajudat des que va aterrar al CFS Eixample: “Des del primer dia ha estat pendent que estigués còmoda. No notaràs mai si té un mal dia i sempre et regala un somriure. Diria que totes coincidim en el fet que la Lydia és el pilar de l’equip”. Martín també sap com contagiar bona energia i optimisme. Es nota que li encanta ajudar i créixer amb l’equip.
“Hem progressat molt durant l’any i el més important és que som i ens sentim una família. A la segona volta érem encara més una pinya després de rebre un gol o fallar una ocasió”, valora la barcelonina, trista perquè l’equip s’ha quedat a tan sols una victòria, en l’última jornada i contra el líder, el Bisontes Castellón FS, de disputar el play-off d’ascens a Primera Divisió.
“A la primera part vam tenir moltíssimes ocasions, i a la segona vam fer tres pals. Realment se’ns va escapar el matx contra un rival molt bo”, confessa la portera. Hauria estat la cirereta a una temporada excel·lent en què l’equip no ha deixat d’escoltar cançons d’Aitana. Cap més que Mon Amour, de la cantant climentona i Zzoilo: “És la lletra top del curs. Diria que l’hem posat abans de cada partit. A vegades costar coincidir en la música”.
“Sincerament, l’últim any al CN Caldes va ser molt dur mentalment”, confessa la portera
Martín es nota “molt segura” amb la pilota als peus perquè també ha jugat de jugadora a cadet, juvenil i sènior: “Durant força temporades feia de portera al sènior A i de jugadora al juvenil o el sènior B”. Mai havia tingut una companya portera amb qui compartís i connectés tant com amb l’Anna Muniesa: “Ens animem molt durant el partit, parlem molt dels dubtes que tenim, ens aconsellem… L’Anna m’ajuda moltíssim. Té molta experiència i ha competit a Primera Divisió”.
Es va formar al CN Caldes, “una entitat molt familiar i on senties molt el suport de les categories inferiors durant els partits”. El comiat després d’11 anys no va ser el desitjat per a Martín: “Vam marxar 8 de les 10 jugadores per problemes interns. Sincerament, va ser un any molt dur mentalment”. A l’FS Sabadell va recuperar-se anímicament en un grup molt humà i on també es va adonar que necessitava “més competitivitat”. “Potser tenia més ambició que la resta”, afegeix. L’equip va baixar a Divisió d’Honor i la barcelonina va marxar a l’FS Ripollet, on va aprendre a escoltar-se molt més. Una virtut que cada dia poleix més al CFS Eixample. Ja ha renovat per al curs 2022-2023.
