La punta de l’iceberg

“El que surt als mitjans de comunicació només és la punta de l’iceberg. D’allà cap a dins hi ha molt context, moltes relacions i moltes converses que a tu t’agradaria fer públiques. Hi ha maneres, processos i moments per fer-ho possible, i crec que és el que està passant ara amb la selecció espanyola de futbol”, va compartir Isabella Echeverri (Medellín, Colombia, 1994) durant la segona edició de l’International Women in Sports Congress, organitzat per la UFEC (Unió de Federació Esportives de Catalunya).

Les lesions i el seu desig de dignificar més la professió des d’una altra posició van ser dos dels motius pels quals va decidir penjar les botes fa vuit mesos, amb 28 anys, ara en té 29. Echeverri sent el que defensa perquè ho ha viscut i ho ha patit. No va dubtar a denunciar públicament el tracte i les condicions que rebien en la selecció colombiana: no els pagaven, no tenien equipacions noves, un empleat li va voler vendre la seva pròpia samarreta i un llarg etcètera. Reclamacions que van servir per aparèixer als mitjans i arribar a gran part de la societat, poder millorar la situació i reprendre la Lliga local, que estava suspesa. Mesos després, guanyarien els Jocs Panamericans, i, amb el temps, tornarien certes pràctiques i Echeverri ja no seria convocada mai més amb Colombia.

Mai ningú li ha donat cap explicació. Ella, però, continua veient el futbol com un “vehicle de transformació” i com a coordinadora de la Relació entre Sindicats i Futbolistes de FIFPRO, l’única organització mundial que representa els i les futbolistes professionals, posa el seu gra de sorra perquè tard o d’hora es compleixi el seu gran somni: que hi hagi igualtat d’oportunitats en l’esport i el futbol.

Segur que Echeverri haurà somrigut si ha vist la simbòlica escena que es va produir dimarts al Nuevo Arcángel de Córdoba després de l’Espanya-Suïssa (5-0), quan Alèxia Putellas va dirigir-se a la grada, a qui li va mostrar una de les seves botes. “Aneu amb compte, eh”, va advertir abans de llençar-la. Després, segons s’ha publicat, també va regalar l’altra.

Després de tot el que ha passat i passarà, el gest de la molletana era més que un detall amb l’afició pel seu suport, sobretot en les últimes setmanes. Hi interpreto un missatge molt potent: “Aquest camí també és el vostre, és el de tots i totes per a una societat millor”.

El primer mundial

Qui no ha sentit o llegit en els últims dies el lema #SeAcabó? Quan Putellas va publicar el comunicat conjunt amb el #SeAcabó, Luis Rubiales ja s’havia vist obligat a dimitir com a president de la Real Federación Española de Fútbol (RFEF) i Jenni Hermoso ja l’havia denunciat a la Fiscalia de l’Audiència Nacional, que ja s’havia querellat contra Rubiales per agressió sexual i coaccions. El petó no consentit de Rubiales a Hermoso durant el lliurament de medalles, a l’Stadium Australia, a Sydney, havia fet la volta al món. Aquella agressió va fer minimitzar la importància del primer Mundial guanyat per la selecció espanyola, però va remoure moltes altres coses.

Les futbolistes no només se senten futbolistes, sinó referents que volen un present i un futur millors. Lideren el #SeAcabó, un moviment que va sorgir de les converses entre Amanda Gutiérrez, presidenta de FUTPRO, el sindicat de les jugadores espanyoles, les campiones del Mundial d’Austràlia i Nova Zelanda, i moltes futbolistes més, també ja retirades. En una entrevista de Nadia Tronchoni per al diari El País, Gutiérrez confessa que el “punt d’inflexió” i quan va néixer el #SeAcabó va ser l’assemblea en què Rubiales va repetir que no dimitiria com a president.

Des d’aquell comunicat, publicat primer a les xarxes socials de Putellas, han passat moltes coses més. Les esportistes reclamaven canvis i alguns s’han anat produint, com la destitució d’Andreu Camps, que era el secretari general de la federació, o l’adeu del director d’Integritat, Miguel García Caba, anunciat durant el Suècia-Espanya, en què les dues seleccions van posar amb la pancarta #SeAcabó. Our fight is the global fight [La nostra lluita és una lluita global], amb les espanyoles amb una canellera amb el #SeAcabó. Una escena que també es va repetir contra Suïssa.

Sembla mentida, o més aviat encara diu més d’elles i de la seva capacitat física i mental, que Espanya lideri el seu grup de la Lliga de Nacions amb sis punts i vuit gols a favor i dos en contra, i que vegi amb optimisme el seu camí cap als Jocs Olímpics de París 2024. Al camp no es va notar que quasi totes van ser convocades malgrat haver demanat no ser-ho fins que no hi hagués els canvis que reclamaven o les reunions maratonianes en què, amb la intervenció del Consejo Superior de Deportes (CSD), es va veure la llum: no hi hauria càstig per a qui marxés. Ho van fer Mapi León i Patri Guijarro, que ja van renunciar al Mundial per les seves conviccions. Són part de les 15 que fa un any van demanar per privat, a través de correus electrònics i amb el suport de Putellas, no ser convocades fins que no es revertissin situacions que afectaven el seu estat emocional i personal.

“Discriminació sistèmica”

“Durant dècades hi ha hagut una discriminació sistèmica amb el femení. Hem hagut de lluitar molt per ser escoltades”, denunciava fa dies Putellas. Fa anys ni tan sols existien per a una federació nascuda el 1913. El primer partit de la selecció femenina no va arribar fins al 21 de febrer de 1971 i contra Portugal, i les futbolistes no van poder lluir l’escut d’Espanya perquè la federació no els ho va permetre. La Sección Femenina de La Falange hi va tenir molt a veure. Rafael Murga i el Consejo Nacional de Fútbol Femenino, un organisme privat, van impulsar sis matxs fins a finals de desembre de 1972. No seria fins a 1980 quan la Real Federación Española de Fútbol (RFEF), i per les pressions de la UEFA, admetria el futbol femení. Tres anys després la selecció jugaria el seu primer partit.

Ignacio Quereda va ser seleccionador durant 27 anys, caracteritzats per una manca de preparació esportiva, vexacions i pèssimes condicions. El seu subtitut, Jorge Vilda, està imputat per coaccions a Hermoso, i la substituta d’aquest, Montse Tomé, va començar amb mentides.

“El canvi comença amb tu i per cada una de nosaltres de sentir-nos capaces, perquè ho som, i jo crec que el que va fer aquesta selecció espanyola va ser dir: ‘Mira, no era imprescindible ser campiona del món, però ho soc, i puc exigir això. Em crec capaç de generar aquests canvis’”, continua, enèrgica, Echeverri.