La llibertat de Miguel Luque

Hi ha persones que amb les seves primeres paraules i reflexions i, sobretot, amb la mirada i els gestos, ja et transmeten que tenen pau interior i la consciència molt tranquil·la. “Soc en Miquel Luque, un esportista paralímpic que ha participat en sis Jocs Paralímpics i que sempre posa molta passió al que fa i gaudeix molt a la piscina i l’aigua”, es presenta el nedador paretà en una entrevista per al portal Infinia Accesibilidad.

En una conversa àgil i íntima, Luque explica que va començar a nedar des de ben petitó per recomanació mèdica i terapèutica. El 1992 va ser l’any clau per a tot el que ha passat després, perquè va ser quan va descobrir que també se celebraven els Jocs Paralímpics: “Llavors em vaig posar seriosament a entrenar-me i treballar per poder complir el meu nou somni, que era disputar-ne almenys una edició”.

El futbol

De petit l’atreia el futbol, però en aquell moment anava amb muletes, i l’únic esport en què sentia lliure era la natació: “A l’aigua podia estar sense muletes ni tampoc necessitava la cadira de rodes. Em podia sentir igual que la resta de companys i companyes, comptar amb les mateixes oportunitats… A més, tenia traça a l’aigua”.

Amb el temps, la natació s’ha convertit en la seva manera de veure i de viure, també de ser. En la seva teràpia i en la seva obsessió i passió quan ha de preparar competicions com els Jocs Paralímpics o els campionats del món. “Quan em preparo per a un esdeveniment m’hi poso més seriosament”, explica.

Una parèntesi

Quan fa esport, per unes hores fa i viu en un parèntesi, desconnecta absolutament de tots els problemes que pugui arrossegar en aquell moment, i se centra exclusivament en el que està fent, per fer-ho el millor possible.

“Soc un nedador paralímpic que sempre posa molta passió al que fa”, destaca

S’estima la vida i no col·lecciona excuses, més aviat les detesta. “Tot i les meves restriccions, tinc una vida fàcil, còmoda, molt competitiva i ràpida. Cada dia necessito sessió amb el fisioterapeuta i anar a la piscina, també faig xerrades, assoleixo altres compromisos, soc a casa… Sincerament, fer el que faig no em suposa un gran esforç”, enraona el nedador paretà, molt agraït a l’esport i, en concret, a la natació per haver-li regalat uns valors sòlids que aplica sempre.

Es refereix a virtuts com la constància i la tenacitat, al compromís i la disciplina, a ser bona persona i saber i poder confiar en les persones que li poden ajudar en el camí. “Quan veus el pas del temps i et gires per veure el teu recorregut, valores encara més l’esforç i la dedicació invertits, i, és clar, a qui t’ha ajudat durant el procés”, afegeix.

Adjectius

No li agrada gaire definir-se ni etiquetar-se amb adjectius, però fa un esforç: “Em sento una persona feliç, dinàmica i divertida que a vegades és ingènua. Soc fort i intento aconseguir els meus objectius i no m’agraden els problemes. Més que no agradar-me… Els evito. Tampoc m’agrada discutir”, confessa Luque.

Sent que en l’esport ha guanyat moltes medalles i s’ha superat molts cops, i que ara també li encantaria penjar-se al coll “la medalla de la vida”. “Ser un bon pare, veure el meu fill feliç i intentar educar-lo bé. Aquesta, la de la vida, seria, sens dubte, la millor medalla”, afegeix.

“Tot i les meves restriccions, tinc una vida fàcil, competitiva i ràpida”

Quins consells els donaria Luque a les noves generacions d’esportistes? “Ostres, realment és una pregunta difícil… Sempre els dic als nens i a les nenes que facin i gaudeixin de l’esport i que, si els agrada molt, no es rendeixin mai. Podran fallar mil vegades, però crec que qualsevol persona pot arribar a ser campió del món si s’hi dedica i s’hi deixa l’ànima, si no llença la tovallola. Quan nedo faig més de 8000 braçades. Si ho multipliques per un any o, fins i tot pels més de 25 que fa que ho faig, imagina’t quina seria la xifra… I el meu entrenador em diu que encara hem de millorar. La constància i xalar és l’únic camí per créixer”, respon, orgullós, el nedador paretà.