“I tu què li diràs a l’Alèxia?”

Sense les anècdotes, aquells moments màgics i inesperats, la vida perdria part del seu sentit. La nit del 16 de setembre de 2022 Marta Prieto (Arbúcies, Girona, 1995) va arribar tard a casa: venia d’un entrenament del primer equip masculí del Club Handbol Sant Esteve Sesrovires, on és fisioterapeuta.

Prieto no tenia cap pla per a l’endemà al migdia fins que va veure a Instagram que una amiga, la Mariona, a qui va conèixer a través del seu estimat Uni Girona, oferia dues entrades per al Barça-UDG Tenerife, de la segona jornada de la Lliga Femenina de futbol, que no faria servir. “Li vaig comentar que m’interessaven i crec que me les va enviar per WhatsApp cap a les dotze de la nit. El matx era 12 hores després. Vaig buscar acompanyant, però ningú podia anar-hi”, confessa l’arbucienca.

Com que volia veure tranquil·la escalfar-se les jugadores i gaudir de l’ambient, va arribar d’hora a l’estadi, i el que més li va cridar l’atenció va ser que s’anunciés per megafonia que al descans hi hauria un sorteig per conèixer Alèxia Putellas i poder tenir la seva samarreta signada. “El sol em tocava a la cara i tenia pensat canviar-me de lloc al descans, i just quan ho anava a fer van anunciar el funcionament del sorteig”, recorda.

De fet, no era un sorteig: hi havia tres seients repartits per les instal·lacions amb un adhesiu que tenia el premi somiat. “Així que em vaig aixecar, em vaig ajupir i vaig mirar de pressa… I no vaig veure res”, confessa, divertida. Quan Prieto ja havia recollit les seves coses i estava a punt de canviar-se de localitat, va aparèixer una empleada del club i li va fer una de les preguntes més inesperades que li han fet mai: “Disculpa’m, has mirat bé?”.

Sorpresa, l’entrevistada, ara sí, va examinar tots els racons del seient i, efectivament, al darrere, on gairebé no es veia, hi havia un adhesiu de color taronja amb aquest missatge: “Has guanyat un meet and greet [recepció amb una figura pública] amb l’Alèxia i una samarreta signada”. Un moment que recorda a Charlie i la fàbrica de xocolata, de Roald Dahl, quan diferents nens i nenes van trobar un bitllet d’or a les xocolatines que els permetria conèixer Willy Wonka.

Missatges de felicitació

L’arbucienca va veure la resta del matx en xoc, amb el mòbil molt actiu pels missatges de felicitació que anava rebent d’amistats i familiars, i sense creure’s del tot res del que acabava de passar i, sobretot, sense acabar de digerir que uns minuts després coneixeria la seva jugadora favorita. “L’admiro per tot el que ha aconseguit defensant la samarreta blaugrana i perquè és un gran exemple i una referent per a les nenes que somien a ser futbolistes”, la retrata.

Quan va acabar el partit i després de celebrar els gols de Geyse Ferreira i de Caroline Graham Hansen (2-0), l’arbucienca i dues afortunades més van dirigir-se, nervioses, a la Llotja, on es trobarien la molletana Alèxia Putellas.

“Les tres estàvem taquicàrdiques, sobretot la més jove, que deuria tenia uns 12 o 13 anys i que era el primer cop que anava al Johan Cruyff i minuts després s’estrenaria també al Camp Nou… ‘I tu què li diràs a l’Alèxia?’, m’anava preguntant la noia. Quan ens van donar les samarretes, aquella adolescent se la va posar de seguida i segur que va estar feliç setmanes i setmanes”, recorda, emocionada, Prieto, a qui encara li dura l’alegria d’haver pogut conèixer Putellas en persona.

Prieto, que té 27 anys, és fisioterapeuta al Club Handbol Sant Esteve Sesrovires

Era un moment molt dur per a la molletana, que s’estava recuperant de la ruptura del lligament encreuat anterior del genoll esquerre que havia patit poc més de dos mesos abans i que li havia impedit jugar l’Eurocopa d’Anglaterra.

Quan va aparèixer Putelllas, Prieto, valenta, va ser qui va trencar el gel: “Com va el genoll, Alèxia?”. La capitana es va posar una mica seriosa i va respondre: “Està sent dur, però, a poc a poc, va millorant i millorarà. És un procés lent i cal fer les coses el millor possible i sense presses”. “Suposo que li vaig fer aquella pregunta per deformació professional, perquè soc fisioterapeuta”, reconeix l’entrevistada, a qui li va caure molt bé la futbolista: “Va ser un moment força emocionant”.

Vuit mesos i 15 dies més tard, a Prieto se li va tornar a posar la pell de gallina amb Putellas. En aquell moment ja no la tenia a prop, però probablement la sentia més a prop. A la grada del Phillips Stadion, la casa del PSV Eindhoven, va aplaudir-la en l’epíleg, quan va sortir a la final de la Champions contra el VfL Wolfsburgo, amb 3-2 a favor del Barça, després d’un 0-2 en contra. Aquells gairebé 10 minuts de la capitana, que havia reaparegut als terrenys de joc el 30 d’abril contra el CD Sporting Club de Huelva, el dia que l’equip va aixecar la Lliga, eren pura màgia.

“M’emociona haver-la pogut veure jugar uns minuts en la final de la segona Champions. Va ser emotiu i preciós cantar i sentir el seu nom per molts racons de l’estadi. L’afició es va aixecar per agrair-li l’esforç que havia fet per arribar-hi i per tot el que ens ha regalat i ens regalarà”, diu Prieto.

Ara, Putellas té al davant un altre repte gegant: el Mundial d’Austràlia i Nova Zelanda. El pròxim 21 de juliol espera participar en el debut contra Costa Rica. Als altres partits de la primera fase la selecció espanyola jugarà contra Zàmbia (dia 26) i el 31 ho farà davant el Japó. Segur que en aquests mesos de patiment i creixement la molletana ha pensat molt en el seu tatuatge Ad maiora i, sobretot, en el que significa: “Cap a grans coses”. És el lema de la seva vida, i el camí que l’ha dut a ser la millor jugadora del món. Una corona que vol tornar a recuperar tan aviat com pugui.