Alèxia Putellas petoneja la seva segona Champions. Foto: FC Barcelona
En una societat plena de reclams, cada cop costa més que les cançons perdurin. En els esdeveniments esportius hi sol haver lletres actuals, però, en general, s’imposen aquelles atemporals que sobreviuen amb el temps per la seva força i haver sabut connectar amb diferents generacions. “Freed from desire, mind and senses purified. Freed from desire. Na-na-na-na-na, na-na, na-na-na, na-na-na”, cantaven al Philips Stadion, a Eindhoven, les jugadores del Barça per celebrar que, per segon cop a la història, eren campiones de la Champions i després d’una remuntada memorable contra el VfL Wolfsburgo (3-2). Només set, entre elles Alèxia Putellas (Mollet del Vallès, 1994), havien nascut quan Gala Rizzato va publicar Freed from desire, el primer senzill del seu segon àlbum Come Into My Life, el setembre de 1996. No hi va faltar Motomami, de Rosalía, una de les favorites del vestidor.
Conmovia veure Putellas tan feliç, un 3 de juny de 2023, 333 dies després de patir ruptura del lligament encreuat anterior del genoll esquerre el 5 de juliol de 2022, un dia abans de l’inici de l’Eurocopa d’Anglaterra i en un entrenament amb la selecció espanyola a l’Abadia de Bisham. Plena de paciència i vivint i patint moments extrems, va tornar als terrenys de joc el passat 30 d’abril, a l’Estadi Johan Cruyff i contra el CD Sporting Club de Huelva, just la jornada que l’equip es va proclamar campió de Lliga. En aquell matx va sortir al minut 74 per Clàudia Pina i des d’aleshores ha acumulat estonetes. Sempre sortint els darrers minuts i sense arribar a mitja hora. Ella assegura que ja se sent molt bé físicament i mental.
Al Phillips Stadion, la casa del PSV Eindhoven, a Putellas, que va participar gairebé 10 minuts, li va costar deixar anar la copa de la Champions. Abans d’aixecar-la per primer cop i de dirigir-se al grup, que l’esperava al podi, la va petonejar mentre sonava l’insuperable We are the champions, de The Queen, un himne que data de l’any 1977. La molletana la va tornar a petonejar i Marta Torrejón, una de les altres capitanes, li va treure de les mans. Segurament Putellas hauria necessitat un moment de solitud amb el trofeu, que ha estat la gran recompensa del seu retorn i el gran anhel.
La feina invisible
“Sento molta felicitat i molt agraïment… Una sensació de plenitud. Estic molt contenta per l’afició, el club i l’equip, les famílies… Hi ha molta feina invisible… És un dia màgic”, compartia la capitana blaugrana amb Laura Brugués, a TV3. “Aquest grup és madur, ha sabut capgirar el marcador en un escenari tan difícil com una final de Champions i contra un rival molt poderós. Aquest èxit és de les jugadores, els entrenadors i tothom que ha posat el seu granet de sorra en aquest projecte perquè vivim dies com aquest”, afegia. No s’oblidava, és clar, de les dues finals perdudes, les dues contra l’Olympique Lyonnais, primer el 2019 a Budapest i encaixant 4 gols en la primera mitja hora (4-1 final) i la de l’any passat a Torino i amb tres gols en contra en 33 minuts (1-3).
Aquest cop, el Barça va tenir respostes després d’un 0-2 en 37 minuts. El primer d’Ewa Pajor en el minut 3 amb un xut des de fora de l’àrea, després d’una pèrdua ingènua i greu de Lucy Bronze, i el segon, de cap, d’Alexandra Popp. Després de la represa, i en només 108 segons, Patri Guijarro empataria el partit amb un remat amb la cama esquerra i un cop de cap, aprofitant les centrades de Caroline Graham Hansen i d’Aitana Bonmatí. Fridolina Rolfö culminaria l’obra mestra.
Putellas sempre ha estat única i durant els seus inicis, l’única. A la plaça i al pati de l’escola era l’única nena que jugava a futbol. “A vegades s’hi posaven altres noies, però no massa. Notava una absoluta normalitat, la mateixa que tenien els nens. Mai vaig notar res estrany, i és bonic perquè molts d’aquells nens amb qui vaig començar a la plaça de Mollet continuen sent amics meus”, li explicava la molletana a l’exseleccionador Vicente del Bosque en una conversa per al diari El País. Ja tenia empenta i lideratge, i era qui feia els equips.
Amb el temps, Putellas ha après a pensar millor a la gespa i prendre millors decisions. Realment gaudeix triant quina és l’opció que creu més adequada, com pot facilitar més la vida a les companyes i fer-les brillar. Veu molts partits i li encanta analitzar els petits i els grans detalls.
Assegura que té molt clar quines són les seves fortaleses i les seves virtuts, i sempre vol més i més. “Realment sempre li estic donant voltes a tot”, confessa. Sempre s’està qüestionant en el sentit més sa del verb perquè el seu joc sigui més complet.
Durant la lesió ha tingut moments tan extrems com quan li va enviar aquell missatge a Jonatan Giráldez hores després de trencar-se. “Busca-te’n una altra per guanyar la Champions”, li demanava al tècnic, que ho va compartir a Alèxia: Labor Omnia Vincit, el documental de la futbolista. Més de 10 mesos després, Putellas va enviar un altre missatge, aquest cop públic i de veu. “Gràcies per tot l’esforç. La remuntada va per vosaltres. Sou els i les millors”, va agrair diumenge a l’afició des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona.
