A l’Estat, només un 2% de la població és totalment cega. Foto: Arxiu
El glaucoma, una malaltia que ataca el nervi òptic, és una de les principals causes de ceguera al món, per darrere de les cataractes. L’Enrique Ponce, de Parets, la pateix. “Amb 12 anys em va pujar molt la tensió, se’m va disparar molt ràpidament la miopia i vaig perdre la visió d’un ull”, recorda. Tot i que amb l’altre ull diu que “més o menys” s’hi veu, explica que prefereix fer servir el bastó. “M’ajuda a no xocar”, assegura.
L’Óscar, amic de Ponce, també té una discapacitat visual, però, en canvi, prefereix el gos guia per moure’s. “Amb el bastó has d’anar fent un arc d’esquerra a dreta per detectar i evitar els obstacles, i amb el gos els evites directament”, explica. En el seu cas, la discapacitat és de naixement i només s’hi veu entre un 5 i un 10%.
Segons el darrer Informe sobre la Ceguera a Espanya, elaborat per la fundació RetinaPlus, 950.000 persones de l’Estat pateixen discapacitat visual i unes 58.000 són cegues. A més, “es preveu que en el futur la ceguera augmenti a conseqüència de l’increment dels diferents factors de risc”, detalla el document.
L’accessibilitat, tot un repte
A l’ONCE, l’Organització Nacional de Cecs Espanyols, ajuden les persones cegues o amb altres discapacitats a millorar la seva autonomia i la seva qualitat de vida. “El nostre objectiu és contribuir a fer que els entorns, béns i serveis siguin totalment accessibles per a persones amb discapacitat visual”, expliquen. Per això, tant l’Enrique com l’Óscar han acudit a l’ONCE per aprendre a superar les dificultats que es troben cada dia.
“En veure’t amb el bastó, la gent s’ho pensa dues vegades abans de contractar-te”
“La mobilitat sempre costa, però a Parets es van reformar les voreres i des de llavors m’hi trobo més còmode, tot i que el principal problema el tinc amb les terrasses dels bars, que és on xoco més”, explica Ponce. “Ara bé, on sens dubte tinc més dificultats és al tren, perquè no estan gaire adaptats i he d’anar amb molt de compte per no caure”, afegeix. Mentrestant, l’Óscar reconeix que, en general, en els darrers anys s’han fet millores d’accessibilitat arreu, però que “encara queda molt per fer”.
En aquest sentit, des de l’ONCE detallen que, fa uns anys, l’accessibilitat només s’associava a la necessitat d’eliminar barreres físiques. “Però no només és això, perquè l’espai en el qual aquest col·lectiu es mou s’ha de dissenyar amb l’objectiu d’assegurar la garantia dels seus drets com a ciutadans”, detallen. En aquest sentit, recomanen crear entorns amb els menors riscos possibles per a aquest col·lectiu i amb mesures auditives i tàctils que compensin les seves carències visuals.
La inclusió, matèria pendent
Un altre aspecte pel qual lluita l’ONCE és per la inclusió de les persones cegues. Ponce va patir bullying a l’institut i l’Óscar també. “En el meu cas l’assetjament venia d’abans per racisme i per ser un noi trans, però després, quan vaig perdre la visió, el bullying va continuar”, recorda el paretà. L’Óscar, per la seva banda, relata que va estar dos anys en un institut ordinari i que després, arran de l’assetjament que patia per ser cec, va canviar-se al format en línia.
A nivell laboral, però, el col·lectiu també acostuma a trobar dificultats. “He treballat d’educador i de monitor, però sempre han dubtat de la meva professionalitat”, explica Ponce. “En veure’t amb el bastó, la gent s’ho pensa dues vegades abans de contractar-te, en comptes de quedar-se amb la importància que té el fet que els nens vegin que una persona amb discapacitat pot ser el seu professor”, afegeix.
En aquest sentit, l’ONCE té un servei de suport en la recerca de feina que precisament està fent servir l’Óscar, que recentment ha acabat unes pràctiques com a recepcionista. “D’una banda, incidim en la importància de la formació”, detallen des de l’organització. Per exemple, facilitant programes i aplicacions que poden llegir documents. De l’altra, l’ONCE busca “el compromís dels agents que intervenen al món laboral”, concreten.
“Va ser dur”
Sens dubte, viure amb aquesta discapacitat no és fàcil per a tots els problemes externs que el col·lectiu pateix i no pot controlar. Però a això cal sumar la gestió emocional que cadascú fa de la seva discapacitat. Mentre que l’Óscar recorda que “va ser dur” quan a la infantesa intentava aprendre a moure’s i a fer qualsevol cosa sense veure-s’hi, Ponce explica que va viure la pèrdua del seu ull “com un dol”. “Tenia moltes inseguretats i no volia sortir amb el bastó pel carrer”, recorda. “Per a mi era molt dur veure’m així i, de fet, encara ho és”, afegeix.
El paretà va trobar consol en la música. “Componc des que vaig començar a patir bullying i, arran de la discapacitat, l’ONCE em va donar una beca”, explica. Gràcies a ella ha participat en la Gala Más IN, l’esdeveniment artístic més gran d’Europa per a persones amb diversitat funcional, i en el concurs de música Music@ONCE 2023. “Aquests certàmens serveixen per demostrar que les persones amb discapacitat visual també tenim talent”, conclou.
