Fa un any, les concentracions per rebutjar la guerra i donar suport a Ucraïna van ser habituals. Foto: Núria Puentes
El 24 de febrer de l’any passat, Rússia envaïa Ucraïna, desencadenant una guerra a gran escala que s’ha convertit en el conflicte bèl·lic més gran d’Europa des de la guerra dels Balcans, i amb una dimensió molt més gran. A més, ha acabat amb la vida de més de 240.000 persones, 40.000 de les quals civils, i ha provocat la crisi de refugiats més gran al continent des de la Segona Guerra Mundial, ja que es calcula que més de 7 milions d’ucraïnesos han abandonat el seu país en aquest temps.
Un any després, la guerra continua. Els tancs encara passegen pels carrers de diverses ciutats ucraïneses, les bombes cauen, molts ciutadans continuen tancats a casa seva o als búnquers i el soroll dels trets és el seu pa de cada dia. Mentrestant, els ucraïnesos que viuen al Vallès Oriental pensen cada minut en el conflicte, patint la guerra des de la distància i afrontant la duresa que suposa estar lluny dels seus en moments tan difícils.
Ajudant des de la distància
L’Oleksandra Gaynulina, que viu a Granollers des de fa anys, reconeix que ha estat un any “molt intens i dur”. “No tinc paraules per explicar tot el que he passat, sobretot mentalment”, afirma. I és que, tot i que ha aconseguit treure la seva mare d’Ucraïna, que ara viu amb ella, encara té la resta de la família i tots els seus amics allà. “Cada dia continuen arribant notícies de noves pèrdues i mai saps quan serà un dels teus”, lamenta. Per això, davant la dificultat que suposa viure el dia a dia així, va decidir no quedar-se quieta i posar-hi el seu granet de sorra des de la capital vallesana.
Durant aquest any, la comarca ha acollit refugiats provinents d’Ucraïna. Foto cedida
“Amb el meu marit i altres companys hem creat l’Associació Tots Som Ucraïna, de la qual soc presidenta, per ajudar els ucraïnesos amb medicaments, roba i tot el que faci falta”, explica. De fet, al llarg d’aquest any ja han fet nou viatges a Ucraïna i encara ara continuen enviant-hi paquets per missatgeria. “Nosaltres només fem de pont entre la gent d’aquí i la d’allà, perquè sense l’ajuda de tota la gent anònima i voluntària que ens dona coses, tot això no seria possible”, detalla.
En aquest sentit, l’Oleksandra destaca que “el més bonic d’aquest any ha estat, sens dubte, la col·laboració ciutadana”. “La gent del Vallès ha demostrat ser molt solidària, perquè tothom s’ha bolcat amb la causa i ens ha donat suport sense tenir cap lligam amb Ucraïna”, comenta. De fet, fins i tot “hi ha hagut veïns que han acollit refugiats a casa seva”, assegura aquesta dona ucraïnesa, ja que una altra de les tasques que han fet des de l’associació ha estat ajudar a trobar una llar als ucraïnesos. “En el meu cas, hem arribat a ser nou a casa meva”, recorda.
Com a casa, enlloc
L’Ana Bondarenko va arribar a Llinars a finals de març amb la seva filla petita. “Vivia en un poble a prop de la frontera amb Polònia i, en veure com les tropes russes avançaven, vaig decidir venir cap aquí, que hi tinc la cunyada”, explica. El viatge el va fer en furgoneta, gràcies a un grup de joves que, desinteressadament, van viatjar fins a la frontera polonesa per portar-hi medicaments. “Van ser moltes hores i, a banda del cansament físic de molts dies sense dormir, també recordo el cansament mental d’estar tot el trajecte pensant que havia deixat el meu marit sol”, rememora.
La comarca ha mostrat la seva solidaritat envers Ucraïna. Foto cedida
Al llarg d’aquests mesos reconeix haver-se adaptat de pressa a la vida a la comarca. “Tothom m’ha posat les coses fàcils, fins i tot sense saber l’idioma”, relata. “Però ara que la meva filla és una mica més gran penso molt a deixar-la aquí, que sé que estarà en bones mans, i marxar a Ucraïna, perquè no hi ha un sol dia que no enyori el meu home”, afegeix.
D’altra banda, la Tatiana Borisenko, que viu a Montornès, va acollir durant un mes una familiar seva que va fugir d’Ucraïna. “Va acabar-hi tornant perquè portava molt malament el fet d’estar lluny dels seus i, a més, aquí el govern tampoc li donava ajudes econòmiques de cap mena”, explica. De fet, la Tatiana també s’ha trobat al llarg d’aquest any amb altres familiars que han volgut venir cap a la comarca, però els ha recomanat que vagin a altres països com Alemanya, on “el govern sí que dona diners a les persones refugiades”, assegura.
Amb l’ànima destruïda
En aquests moments durs, ajuntaments com el de Granollers, Mollet o Parets han demostrat estar al costat de la població ucraïnesa, dedicant-los fins a cinc minuts de silenci en el primer aniversari de la guerra. “Estem molt agraïts, perquè aquest any ha estat un infern”, assegura l’Ana. I és que, tot i que cada testimoni viu i afronta la guerra a la seva manera i amb les seves circumstàncies personals, tots ells ho fan a 2.500 quilòmetres del seu país. “La distància fa que la mort et rondi pel cap constantment i t’impedeix aprendre a gestionar mentalment i emocional la duresa de la guerra”, lamenta l’Ana. “Sobretot en veure el teu país en runes i sentir que no pots fer-hi res”, afegeix la Tatiana. “És una sensació que et destrueix l’ànima”, conclou.
