Quan buscar feina posa l’autoestima en joc: “Et fa sentir que no ets vàlid”

L’atur a l’àrea metropolitana de Barcelona se situa lleugerament per sota dels 9 punts percentuals. La xifra queda lluny de la registrada el 2012, l’any àlgid de la crisi econòmica, quan l’atur es va enfilar fins al 17%, i també es desmarca de l’atur al qual es va arribar amb la pandèmia, el 12%. Actualment, hi ha unes 140.000 persones que no tenen feina a la metròpoli. Malgrat això, darrere de les dades hi ha les històries de milers de ciutadans.

Com és la vida quan no es té feina? Segons xifres del Ministeri de Treball espanyol, cada any 170.000 persones cauen en la depressió per estar a l’atur o tenir feines precàries.

La feina de buscar feina

Al principi, quan l’Aleix va començar a cobrar l’atur, es va sentir alleugerit. “La meva darrera experiència laboral no havia estat gaire positiva, i la perspectiva d’estar un any amb els ingressos assegurats em va donar tranquil·litat”, afirma aquest jove que es dedica a la comunicació. Malgrat això, amb el pas dels mesos, aquella situació se li va començar a fer feixuga. “Cada dia era el mateix: em llevava, encenia l’ordinador i em passava hores buscant ofertes de feina”, explica.

La Raquel relata una situació similar. Ella és mestra de Primària i no té plaça de funcionària. Per això, les escoles privades o concertades que la contracten la fan fora quan s’acaba el curs. “A finals de juny em foten al carrer i a l’estiu he de buscar feina en casals per poder continuar pagant el lloguer”, diu. “Sempre visc de forma precària perquè no sé si l’any vinent comptaré amb un sou”, afegeix.

La Núria també considera que els moments en què ha hagut de buscar feina són complicats. Ella va estudiar comunicació i indústries culturals i va fer un màster en comunicació corporativa, i assenyala que és quan busca feina que es qüestiona “de què ha servit” tot el que va estudiar. “Hi ha empreses que et poden tenir eternament esperant una resposta”, afirma per afegir que, en cas contrari, les companyies fan passar una “proves que desgasten i que requereixen temps”. És la mateixa experiència que relata la Raquel quan assenyala que buscar feina és una “muntanya russa”. “Quan alguna escola s’interessa per mi m’emociono, però soc cautelosa perquè no em vull decebre si finalment no m’agafen”, afirma.

“Angoixa i fracàs”

Tota aquesta situació acaba minvant l’autoestima. Així ho considera el Francesc, que ara fa dos mesos que no té feina. Ell és fisioterapeuta, però en els darrers temps ha treballat en escoles d’educació especial. “El problema principal és un mateix, perquè quan no tens feina ja parteixes d’una posició de vulnerabilitat”, afirma. “Et veus en la situació d’anar a vendre’t perquè et confirmin la teva autoestima o te la rebaixin més”, afegeix. Segons relata, encara que tothom diu que no has de prendre’t les entrevistes de feina com una cosa personal, “és molt difícil desvincular el que et diuen del que sents”. “Pots tenir clar que estàs molt preparat per a aquella feina, però si et diuen que no, et fan sentir que no ets vàlid”, diu.

Per a la Núria, fins i tot hi ha dies que, si no se sent “emocionalment forta”, no tenir feina es tradueix en un “sentiment d’angoixa i fracàs”.

Els treballadors i els aturats

Encara hi ha una darrera qüestió que impacta anímicament en les persones que busquen feina. Es tracta de la relació amb les seves amistats que sí que en tenen. Per a l’Aleix, el més difícil és veure com moltes de les converses giren al voltant de la feina. “Vas a prendre alguna cosa després de passar una jornada buscant feina i et trobes parlant del que tu vols i no tens”, afirma. “Veure que totes les teves amistats estan treballant i tu no es fa dur”, assenyala el Francesc, que afegeix que “hi ha molta pressió social” per ser productius. “Ens han educat per creure que treballar és el correcte i el que et fa ser feliç al món, però en realitat podem ser productius de moltes maneres”, considera.

Finalment, per a la Raquel, haver de buscar feina cada any també té una altra derivada. “Els meus amics que tenen estabilitat any rere any van prosperant i cobren més, i jo em sento estancada”, afirma per sentenciar que moltes vegades les seves amistats “volen fer plans més xulos” i ella no s’hi pot apuntar perquè no té diners.