Aquesta setmana s’han fet manifestacions arreu del territori demanant que es posi fi a la guerra a Ucraïna. Foto: Blanca Blay/ACN
És possible sentir dolor per coses que passen a més de 2.500 quilòmetres. De fet, es pot patir inclús més per la impotència de no ser allà amb la família i els amics, de no saber què els està passant a cada instant mentre no paren de sortir imatges terribles per la tele. Un infern per als ucraïnesos que viuen entre bombes, tancs i trets, però també pels qui ho viuen des del sofà de casa seva, al Vallès Oriental, lluny del conflicte armat, però molt a prop dels sentiments i de les emocions que s’estan vivint a Ucraïna aquests dies. Una angoixa i una preocupació constant que han volgut compartir amb aquest setmanari fins a cinc ucraïnesos que viuen a la comarca. Persones d’edats diferents, de ciutats diferents i amb trajectòries diferents, però amb un mateix punt en comú: el dol que porten a dins des de fa una setmana pel mal que Rússia està fent al seu país i a la seva gent.
Dolor i patiment
“Fa nits que no dormo perquè no puc parar de pensar si la meva família encara és viva o no. Com que han destrossat el meu poble i han tallat les línies i l’internet, no em puc comunicar amb ells”, explica Inna Yarmolenko, originària d’un poble del costat de Txernòbil, però resident a Les Franqueses des de fa quatre anys. Com ella, Olga Andreiasheva, viu a Granollers esperant notícies dels seus. “Em desperto cada hora per mirar el WhatsApp i revisar l’última hora de connexió de la meva família, que està a Kíev”, explica emocionada. De fet, diu que no menja, no dorm i que, fins i tot, ha hagut d’agafar la baixa a la feina per com l’està afectant el conflicte. Una intranquil·litat contínua que comparteix amb Tatiana Borisenko, que viu a Montornès, però va néixer a Kharkov, molt a prop de la frontera russa, que explica entre llàgrimes el patiment que té no només per la part de família que té a Ucraïna, sinó per la que també té a Rússia. “És duríssim i no hi ha res que em pugui consolar”, lamenta.
Un país de valents
L’única cosa que manté en peu als ucraïnesos de la comarca és la força que està demostrant tenir el seu país. “Tinc amics i família que han anat a lluitar contra els russos amb un exèrcit ple de gent civil i també hi ha dones que estan sortint a defensar Ucraïna”, diu Nataliya Vherkholak, resident a Llinars i originària d’un poble pròxim a Polònia. Però els qui no poden lluitar també s’han quedat a ajudar. “La meva mare està cuinant per als soldats i el meu pare els repara les coses que se’ls trenquen, perquè senten que la seva obligació és quedar-se”, explica l’Olga. Un fet que la fa mantenir forta, perquè “fins i tot amics que s’han hagut de separar de les seves dones i fills per quedar-se a lluitar, i amigues que estan a un soterrani amb nadons de quatre mesos, estan demostrant una valentia increïble”, afegeix.
“Només queda tenir esperança i paciència per enviar als nostres llum des de la distància”
Una realitat que es contraposa a la d’aquelles persones que, per sobreviure, no tenen una altra opció que fugir del país, com la cosina de la Nataliya, que “va marxar a Polònia perquè té un fill que va en cadira de rodes i necessita atenció especial”, o com els pares de Nazar Kozakov, també de Kíev i resident a Cardedeu, que després d’un llarg viatge, dimarts, per fi, es va poder retrobar amb ells.
No a la guerra
Sigui com sigui, segons expliquen tots els testimonis, cap d’ells ha tingut mai cap problema amb Rússia perquè “som com germans”, diu la Tatiana. De fet, molts d’ells han viscut allà o hi tenen família o amics, i ni la Nataliya, que viu a la zona “on se suposa que oprimim més als russos”, diu, s’imaginava que això arribaria a passar. “Ara és com si el teu pare, anys després d’independitzar-te, arriba un dia i et diu que vindrà a viure a casa teva i que hauràs de fer tot el que ell vulgui”, diu la Tatiana. Una manera senzilla d’explicar el conflicte que, segons en Nazar “ve de molts anys enrere i no acabarà demà, tot i que el que sí que pot canviar és la forma que ha adquirit”, pensa.
Però davant de tot això, els ucraïnesos del Vallès es limiten a fer l’únic que poden fer: demanar ajuda i participar en les mobilitzacions que aquests dies s’estan fent a la comarca, per fer entendre que “estem protegint Europa dels russos i hem de resistir per nosaltres i per ells”, diu l’Inna. “Si no, tindrà conseqüències terribles per a tots”, afegeix.
Enviar llum en la distància
Unes conseqüències que, de fet, ja fa dies que es veuen a la mateixa Ucraïna on cada dia moren més civils. “M’envien fotos de nens de l’edat de les meves filles aprenent a fer còctels molotov mentre aquí la gent està com si res”, explica l’Inna. Unes imatges difícils de digerir i que aixequen el neguit dels ucraïnesos de la comarca, que demanen reiteradament que es tanqui l’espai aeri per evitar els bombardejos a civils. “Així estaríem més tranquils, encara que som conscients que ja no hi ha marxa enrere”, diu l’Olga.
Tot plegat, enmig d’un escenari on, com diu la Tatiana, “només queda tenir esperança i paciència per enviar als nostres una abraçada, amor i llum des de la distància, mentre veiem horroritzats com un país amb tanta vida i amb una gent tan bona i tan forta es converteix en runes”, conclou.
