Pila de carboneig i barraca. Fotos: El Sui
Durant la dècada dels 50, després de la postguerra i en plena dictadura franquista, la bombona de butà va irrompre a les llars espanyoles substituint els materials que històricament s’havien fet servir per generar energia com el querosè, la llenya o el carbó. Aquest darrer s’utilitzava especialment, tant en l’àmbit domèstic, per cuinar o escalfar-se, com a nivell industrial, per als trens o la forja. Amb tot, el butà va dinamitar la importància que el carbó havia tingut durant segles i, davant d’aquest canvi, es va perdre l’ofici de carboner, gràcies al qual la gent havia pogut menjar, escalfar-se, moure’s i treballar.
Al Vallès Oriental, i més concretament a la zona del Baix Montseny, aquest ofici era habitual per la quantitat d’alzines que hi havia, un arbre que es feia servir per fer carbó. “Era una activitat molt dura, però era el modus vivendi de moltes famílies de la comarca”, recorda en declaracions a Línia Vallès Neus Masaguer, presidenta de l’Associació el Sui de Cànoves i Samalús. Aquesta entitat, 70 anys després de l’arribada del butà, continua recordant, cada dos anys, com era aquest ofici que va ser tan important al territori. “No podem permetre que caigui en l’oblit, ja que moltes de les nostres famílies s’hi van dedicar”, diu Masaguer.
Recuperar l’ofici
“L’any 1989 l’associació va prendre consciència que l’ofici quedava només en la memòria de les persones més grans i, amb la voluntat de recuperar-lo, vam iniciar la Mostra del Carboneig”, recorda la presidenta. Enguany ha arribat a la 16a edició i s’ha celebrat del 24 de febrer al 24 de març, amb una vintena d’actes que han girat al voltant de la construcció d’una carbonera de la qual, posteriorment, s’extreu carbó. “L’objectiu de tot plegat és recordar com es feia el carbó a les nostres muntanyes i al Montseny”, assenyala Masaguer, que detalla que el carbó s’obté cremant fusta en un espai sense oxigen.
Segons explica la presidenta, la tasca del carboner començava anant al bosc a talar alzines. “Allà, necessitaven aixopluc i construïen barraques”, recorda. “Per això, nosaltres comencem la mostra reproduint un model de barraca propi de la zona del Montseny”, afegeix. Després, construeixen la pila carbonera amb 30 tones de llenya que s’impermeabilitzen amb terra negra d’altres carboneres i s’encén posant brasa per la part superior. “Perquè no s’apagui s’ha d’anar alimentant sovint i obrint forats per fer córrer el foc”, detalla Masaguer. “Així, la pila va coent lentament, convertint la llenya d’alzina en carbó”, afegeix. Aquesta tasca s’allarga dies durant els quals, de dia i de nit, com feien els carboners, es vigila la pila fins que s’extreu el carbó. Tot plegat es fa gràcies a la participació de diversos voluntaris.
De la mateixa manera, fa 70 anys els carboners havien de buscar ajudants. “A Cànoves venien colles de tortosins a carbonar”, recorda la presidenta. “Un cop cuit, el carbó es baixava en matxos -un animal semblant a l’ase- i es venia a Granollers o a Barcelona”, afegeix.
Difusió del carboneig
A banda de tot aquest procés, al llarg del mes que dura la mostra es fan activitats complementàries que busquen fer arribar aquest ofici a tota classe de públic, tant de la comarca com de fora. Entre altres, s’ha fet una ruta teatralitzada per ajudar a entendre com funcionava el món del carboneig, s’han fet visites al recinte de la carbonera i s’ha ensenyat a fer carbó a infants i joves. “Amb aquestes activitats cada any ens adonem que el carbó és un material desconegut i associat només a les barbacoes, malgrat que no fa tant es feia servir per a moltes coses”, lamenta Masaguer. “D’aquí la importància de recordar l’art de fer carbó”, conclou.
