Els menjadors compulsius no poden controlar les seves ganes de menjar: una malaltia poc reconeguda i difícil de tractar. Foto: Arxiu
L’any 1960, Rozanne S. es va adonar que el que sentien els jugadors pels casinos o els bevedors per l’alcohol ho sentia ella pel menjar. Una sensació de no saber aturar-se, de no poder controlar les ganes de tenir la panxa plena. En definitiva, una addicció. Per això va crear, als Estats Units, l’Associació de Menjadors Compulsius. Una entitat, basada en el modus operandi d’Alcohòlics Anònims, que a poc a poc va anar adquirint una dimensió mundial fins a arribar a Catalunya, on avui dia hi ha 10 grups d’ajuda mútua.
Un d’ells és a Granollers. De fet, és l’únic que hi ha a la comarca, i hi assisteix gent anònima de tot el Vallès Oriental. Persones que volen trobar comprensió, suport i solucions a la seva ànsia pel menjar. Una resposta per a una malaltia invisibilitzada que va més enllà de tenir uns quilos de més i que té molt a veure amb el component psicològic, emocional i anímic de la persona.
En bucle
La història d’una de les integrants del grup de Granollers comença quan era petita. Era la quarta de cinc germans i tots, menys ella, eren molt prims. “No entenia per què a mi, el menjar, m’afectava diferent que a la meva família”, explica. “Per això sempre he estat lluitant contra el meu cos. Però menjar m’agradava, m’atreia i em donava plaer”, afegeix. Una satisfacció que, amb el temps, va anar generant efectes negatius en la seva salut física i mental.
“Em veia grassa i, com que no m’agradava a mi mateixa, no em socialitzava ni sortia de casa”, diu. Una percepció influenciada per una societat plena d’estereotips, tenint en compte que feia servir una talla de pantalons estàndard: la 44. “Però volia estar prima i vaig provar de tot: mil dietes, venes fredes, liposuccions… Fins que arriba un dia en què veus que no pots fer-hi res. Que la gent et jutja i et diu què has de fer, però tu no et pots controlar, i això et fa sentir com una merda”, recorda.
“Només vols tenir la panxa plena i la sang a l’estómac per estar relaxada”
És aleshores quan arriba el moment més difícil de la malaltia. “Un bucle en què et vas fent mal sense parar perquè, com que estàs trista, menges. Però llavors t’engreixes i segueixes igual de trista”, diu. “Tot i que, en aquests moments, només vols tenir la panxa plena i la sang a l’estómac per estar relaxada, perquè el menjar t’omple buits que van més enllà de la gana”, afegeix. Una manera de pal·liar la tristesa que la va fer tocar fons, fins a trobar-se amb l’Associació de Menjadors Compulsius. “Un espai on aprens a gestionar-te, on et vas deixant anar dels estereotips per entendre que cadascú té el seu propi camí i que, amb esforç, pots reconstruir la teva vida”, reflexiona. I això, precisament, és el que va fer.
“Ara soc molt més feliç”, assegura. “Consulto amb els metges què em convé menjar i no faig dieta per aprimar-me, sinó per sentir-me bé amb mi mateixa”, explica. Tot i això, hi ha aliments que segueix sense poder controlar, com les patates fregides. “Quan en menjo, no puc parar. Per això intento evitar-les”, diu. Un aliment que, com la malaltia, “sempre serà una crossa que t’acompanya al llarg del camí”, conclou.
“Menjava sense parar”
Una altra de les membres del grup, també una dona perquè són majoria, fa 21 anys que pateix aquesta malaltia. “Vaig acudir a l’associació per portar-hi una amiga que era menjadora compulsiva, pensant que jo no ho era. Però em vaig adonar que sí”, diu.
Aquest trastorn li va néixer pels factors més comuns: ansietat, nervis i angoixa derivats d’una situació familiar complicada. “Menjava des del matí i fins a la nit sense parar. Fins i tot quan cuinava estava amb un tros de pa a la boca”, explica. Una addicció que, en aquest cas, no es tractava d’afartar-se amb grans àpats, sinó més aviat el contrari. “Menjar poc, però de manera contínua, fins que el meu estómac no acceptava res més i vomitava”, recorda.
Ella també va provar de fer dieta, però tampoc va funcionar. “Quan arribava al meu pes ideal tornava a menjar i ho recuperava”, diu. Un problema que no tenia fi perquè qualsevol excusa era bona per menjar. “Quan estava enfadada, menjava. Quan estava trista, menjava. I quan estava contenta també menjava per celebrar-ho”, afegeix.
Però a l’associació va sortir del bucle, trobant fórmules per fer que la seva vida no girés al voltant del menjar. “Això sí. El confinament ha estat molt dur perquè l’avorriment és perillós”, diu. I és que tots, quan no sabem què fer, anem a obrir la nevera. “Però és llavors quan més forta has de ser i quan més t’has d’escoltar, per aprendre de tu mateixa”, conclou.
