La decisió més difícil

La Soumia va venir a Mollet des del Marroc perquè al seu país els sous són baixos i guanyar-se bé la vida costa el doble, si vens d’una família humil. Igual que la Vasilica, que fa 16 anys va decidir deixar-ho tot a Romania per venir cap a la comarca buscant una vida millor. Com la Fanta i l’Aminata, dues senegaleses que van haver de començar de zero, lluny de casa, o en Bakary, de Gàmbia, que va haver de fer front a una travessa en pastera i veure morir alguns companys, per venir aquí a treballar i enviar diners allà.

Cinc històries de vida diferents, de persones amb edats diferents i de llocs que també són diferents, però amb un denominador comú: que tots ells han migrat per necessitat i no pas per desig, convertint-se en immigrants als ulls dels altres. Una paraula que, sovint, diem despectivament per referir-nos a gent que ve de països menys desenvolupats que el nostre i que, per una raó equívoca, considerem inferior. Però les persones que decideixen fer aquest pas són, com a mínim, més valentes que les que es queden a la zona de confort, i per això tenen un dia dedicat a elles. Una jornada que, precisament és demà, 18 de desembre: el dia del migrant.

Migrar per malviure

Al Vallès Oriental, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, hi ha més de 39.000 migrants, la majoria dels quals resideixen en poblacions com Granollers, la Llagosta o Canovelles. De fet, en aquest darrer municipi és on viu en Bakary, que va decidir venir a la comarca fa 4 anys. “Al meu país hi ha la idea que, quan tens una certa edat, has de marxar a Europa a treballar per honrar la teva família i més si ets home”, explica el gambià. “Per això vaig reunir els diners que em van prestar i vaig agafar una pastera cap a Canàries”, prossegueix. Un viatge que va començar amb quatre companys del seu poble, i que va acabar ell sol, amb un altre. “Va ser molt dur, però sabíem al que ens enfrontàvem”, diu.

Un cop a Canovelles, on tenia un parent i altres coneguts de la seva ètnia, va començar a treballar fent ciment en una obra. “Però amb el malament que estan els sous aquí, i tenint en compte que he de tornar tots els diners que em van deixar, gairebé no puc ni viure”, lamenta. Un somni europeu més fracassat. Com el de la Vasilica, que està passant per “un molt mal moment”. “Després de 10 anys vivint a un pis de lloguer a Mollet i guanyant-me més o menys bé la vida, em van detectar fibromiàlgia, vaig haver de deixar de treballar i, com que no podia seguir pagant i tenia dos menors al meu càrrec, em vaig veure obligada a ocupar”, recorda.

En alguns països africans marxar a Europa és un motiu d’orgull per a la família

Però, tot i estar en una situació complicada, a l’espera d’un pis de protecció oficial i combatent una malaltia sense cura, segueix “preferint això al que viuria a Romania”. Una realitat semblant a la de la Soumia, que tampoc treballa i viu ocupant un pis amb els seus nens, sustentant-se amb el sou del seu marit. “Tot i que fa 3 anys que estem buscant una solució, intentant llogar el pis on vivim i parlant amb l’Agència de l’Habitatge, i només em diuen que, com que soc immigrant, no em llogaran res”, lamenta.

Una qüestó de sort

Està clar, doncs, que migrar no és fàcil. Però també és evident que hi ha persones que tenen més sort que altres. La Fanta, per exemple, va venir el 2006 a la comarca i reconeix que, com que el seu marit havia vingut prèviament i ja tenia contactes, no li va costar massa trobar feina. “Encara que no és el mateix llevar-te cada matí sola, sense la teva família”, reconeix. “Però, tot i que els trobo molt a faltar, no em plantejo tornar perquè aquí estic bé i, a més, sé que els estic ajudant perquè els envio diners”, afegeix.

Com ella, l’Aminata, que viu a Granollers, es va sentir molt ben acollida en deixar el Senegal. “De seguida vaig entrar a l’escola, a cursar 6è de primària, i tot i que no entenia res i anava més endarrerida que els meus companys, ara estic cursant la carrera d’infermeria”, explica. A més, treballa a l’Hospital de Mollet i ella mateixa s’ha pogut pagar el carnet i el cotxe. Per això, diu que aquí té moltes més oportunitats que al seu país i és molt més independent. “Encara que el meu cor segueix al Senegal i la meva intenció és tornar i muntar una clínica privada allà”, explica.

Immigrant o estranger?

Però, què passa quan una persona, en comptes de venir d’un país com el Marroc, Romania, o Gàmbia, ve d’Alemanya o d’Austràlia? Ells també són immigrants, però la societat els hi posa tot més fàcil perquè els considera estrangers, una paraula que designa més nivell. “Jo mai he tingut cap problema ni amb els papers, ni per treballar, ni per motius de racisme, ni per poder comprar-me una casa”, diu en Chris, que va marxar dels Estats Units i va venir a viure a Granollers per amor.

Una realitat molt diferent de la que han viscut els altres entrevistats, que demostra que la desigualtat segueix estant a l’ordre del dia, i que hauria de fer-nos pensar si som una societat prou empàtica amb la gent que ho deixa tot al seu país per venir aquí a buscar-se la vida i només troba que dificultats.