La crisi humanitària dels refugiats que inunda les notícies dia rere dia des de fa temps ha fet que cada cop hi hagi més persones que vulguin fer alguna cosa per solucionar-ho. A Catalunya així ho corrobora l’àmplia acollida del Programa Català de Refugi, al qual s’han registrat 2.728 persones que volen acompanyar els refugiats un cop arribin. Només al Vallès Oriental en són 117 (276 a l’Occidental). Està clar que la voluntat hi és, però és viable que la mobilització es tradueixi a la pràctica?
Els dubtes són molts: quan arribaran les persones refugiades? Quantes seran a la comarca? Com es distribuiran els mentors? Segons fonts del Programa Català de Refugi, on des de l’1 de maig s’estan portant a terme tres formacions a la comarca (dues a Granollers i una a Cardedeu), encara no se sap quines persones refugiades necessiten l’acompanyament, com tampoc no se sap la seva procedència. Des del programa tampoc no detallen quan s’iniciarà l’acompanyament, tot i que veuen “probable” que es portin a terme a la tardor.
Les incerteses són moltes. A més, abans de l’acompanyament, moltes persones sensibilitzades es pregunten: però, qui coordina tot plegat? Com ho farem? Al Vallès Oriental l’encarregada de fer-ho és la Creu Roja. Nati Bautista, coordinadora de l’entitat a Granollers, valora positivament “l’explosió de solidaritat”, però toca de peus a terra. Alerta que “s’han de fer les coses bé: hem d’integrar-los, no ser racistes…” i afegeix que tot això “requereix un temps, ja que es tracta de persones: hem d’estudiar els perfils i on ubicar-les perquè s’integrin bé”.
Bautista posa èmfasi a dir que s’ha d’anar pas a pas i explica que “hi ha diverses fases en el procés d’acollida i les persones refugiades arriben per tandes, però no se sap quantes seran encara”. Bautista remarca que en les fases d’acollida de refugiats polítics i a causa de conflictes bèl·lics interactuen diversos actors. En primer lloc, “als camps de refugiats hi ha l’ACNUR, que identifica i registra les persones per iniciar el procés de sol·licitud d’asil a un determinat país”.
“Un cop arriben als països d’acollida, es passa a la fase d’acollida residencial”, explica. “Això vol dir que estan en albergs o pisos on un equip de professionals treballa constantment amb ells”, aclareix. “En aquesta fase és quan s’escolaritza els menors, s’analitza el perfil professional de les persones, es comença a ensenyar l’idioma i es fan tràmits mèdics, entre altres”, sentencia.
La següent fase correspon a la integració, que és gairebé el punt on es troba la Creu Roja i l’Ajuntament de Granollers, a més d’altres consistoris vallesans que acolliran els pròxims mesos famílies de refugiats que ja han arribat a Catalunya. Després d’això, els acollits haurien de ser autònoms i reben suport en algunes qüestions, com qualsevol ciutadà.
DUES FAMÍLIES A GRANOLLERS
A Granollers s’acolliran dues famílies. “Està tot preparat: ara només falta trobar-los casa”, explica Bautista, la qual destaca que treballen braç a braç amb els serveis socials de l’Ajuntament. La regidora de Cooperació i solidaritat Alba Barnusell explica que des del consistori granollerí s’han compromès a buscar dos pisos per a aquestes famílies, de Síria, d’entre 4 i 5 membres cadascuna.
“Encara no han arribat -estan en una casa d’acollida a Berga- i esperem que abans de l’estiu ja puguin venir a Granollers”, explica Barnusell, la qual avança que el 30 de maig el Consell Comarcal ha convocat els municipis per coordinar accions sobre aquest tema.
I és que el que és clar és que tant els municipis com la societat civil estan responent. De fet, demà dissabte es presenta la plataforma Granollers Vol Acollir, la qual, segons la regidora, “és molt bona notícia perquè va en la línia de sensibilitzar i conscienciar”.
Però els que no estan “fent els deures” són els governs. La realitat és així de crua: l’abisme entre les persones que sol·liciten asil i les que assoleixen l’estatus de refugiades és gegantí. Segons la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR), el 2015 prop de 15.000 persones van sol·licitar protecció internacional a Espanya, de les quals només van aconseguir l’estatus de refugiades 220. Un carreró sense sortida.
