La directora molletana de La plaga (2013), guanyadora de quatre Premis Gaudí i rodada a Gallecs, està preparant dos nous projectes. Per una banda, Sis dies corrents, un documental amb el qual s’endinsa en el dia a dia de diversos lampistes. I per l’altra, Staff only, una ficció filmada al Senegal amb coproducció francesa.
Una molletana directora de cinema… Com has arribat fins aquí?
Bé, no és una cosa molt premeditada. Jo vaig estudiar Comunicació Audiovisual perquè m’interessava, però sense cap pretensió de dirigir, ni res semblant. D’alguna manera va ser el contacte amb el documental al final de carrera que em va fer veure que jo podia oferir un punt de vista determinat i propi. A través dels primers curtmetratges documentals vaig anar veient que és una activitat que m’agrada i que podia desenvolupar.
Què va suposar l’èxit de La plaga per a tu?
És un èxit relatiu. Des del Vallès es veu com una gran cosa, però de pel·lícules se’n fan moltes i el problema moltes vegades és que les que tenen un cert ressò en l’àmbit català després no es converteixen en un èxit pel que fa a espectadors. Ara mateix la distribució en cinema és complicada, la gent no sol anar-hi i és una activitat que va una mica a la baixa. Per una banda, estic molt contenta perquè és una cosa que no m’esperava: senzillament volia acabar el projecte i que m’agradés. Però també sóc molt conscient que el que és dur d’aquest ofici és mantenir-se treballant al llarg dels anys. És com una cursa d’obstacles. Tot i això, el fet que un projecte amb tan poc pressupost i tan documental tingués una rellevància i es premiés d’aquella manera és una mica insòlit. Solen ser les pel·lícules més clàssiques les que reben aquests reconeixements.
Per què vas triar l’essència de western que desprèn el film?
A ningú que hagi estat a Gallecs i que conegui una mica la seva història se li escapa que és com un territori de western en el món contemporani. És un espai que està ancorat en el temps i que no és de ningú, perquè va ser expropiat i ara és terreny públic. La idea que està al límit entre les zones urbanitzades i el camp també el fan un espai molt adient per a aquesta comparació. A més, la selecció de personatges que vaig fer tenien en comú aquesta soledat i una manera d’enfrontar-se a les coses de forma aïllada. Això també té molt a veure amb el gènere western.
Per a tu, Gallecs significa alguna cosa més que una localització per al rodatge?
Sí, és clar. La meva vinculació amb Gallecs comença quan era petita, com moltes persones de la zona. És un espai de lleure i per a conèixer la natura. Més endavant, la meva vinculació amb Gallecs ha estat la Plataforma en Defensa de Gallecs com a activista ecologista. Aquest lloc va molt més enllà de ser una localització, sí.
Com es tria el material de 90 hores de rodatge de La plaga per quedar-te amb els 85 minuts que dura el film?
Es fa amb nou mesos de treball. És una feina molt artesana. De vegades la gent es pensa que això del cinema va de tenir grans inspiracions i que és una cosa molt romàntica, però al final són hores de treball de selecció i molta feina. Buscava moments que tinguessin el màxim de veritat possible. Moments en què l’espectador pugui tenir la sensació que davant seu hi té una persona i no un personatge de ficció, algú amb emocions reals que està vivint una vida real. Així és com faig l’estructura bàsica de la pel·lícula, però això costa molt i a més aquest projecte no té molts referents. Per tant, t’has d’inventar tu el llenguatge.
Aquest “èxit relatiu” afegeix pressió a l’hora de fer noves produccions?
A escala personal sempre he tingut molta pressió a l’hora de fer qualsevol projecte perquè sóc molt perfeccionista. En aquest sentit, a l’hora de fer un segon llargmetratge m’ho penso dues vegades. És veritat que sembla que hi ha com una mena de sensació que has d’estar especialment preocupada per com es rep un segon projecte, però jo estic més aviat contenta perquè la gent esperi a veure què faig.
Quins projectes estàs preparant ara mateix?
Tinc un projecte que es dirà Sis dies corrents, que és una pel·lícula semblant pel que fa al mètode a La plaga i va en la mateixa línia de treballar amb “no actors”, i una ficció per filmar al Senegal. Aquest segon projecte és més gran, és una coproducció amb França amb un guió escrit i molt més clàssic. Té una estructura dramàtica més semblant al que estem habituats. Tot i això, segueixo comptant amb “no actors” i hi utilitzo molt les tècniques documentals, que són una mica la meva marca de la casa.
I com es diu aquest segon projecte?
Es diu Staff only i parlarà sobre el turisme occidental a l’Àfrica. Encara no sé quin dels dos treballs sortirà primer perquè els estem treballant en paral·lel. Staff only té el seu calendari més marcat pel moment en què aconseguim els diners per fer-lo, i Sis dies corrents, com que és una cosa més petita i que es pot avançar de forma modular, permet que el seu ritme vagi molt més lligat al seu procés de creació.
Darrerament diverses dones catalanes han destacat dirigint llargmetratges. Com veus el panorama del cinema per a la dona?
Penso que és molt difícil parlar de la perspectiva de gènere veient un film. Jo diria que la perspectiva és una qüestió de sensibilitats. Hi ha homes i dones de sensibilitats molt semblants i també molt diferents. El que veig que es pot quantificar en xifres i amb noms i cognoms és el fet que hi hagi tan poques dones en els càrrecs de decisió del cinema. Aquest és un fet molt greu perquè vol dir que la població està consumint un cinema que té una censura implícita en el fet que hi ha moltes coses que no es produeixen.
Formes part d’algun col·lectiu feminista en aquest àmbit?
Estic molt implicada en una associació de dones cineastes que es diu CIMA Catalunya i que està treballant per revertir aquesta situació. Ara estem en negociacions amb la Generalitat perquè incorporin certes mesures en la seva estratègia. Estem intentant que l’Institut Català de les Empreses Culturals implanti un model semblant al de Suècia, amb el qual, en només tres anys, van passar d’un 20% de pel·lícules dirigides per dones a un 50%.
Quin futur l’hi veus al cinema català davant la crisi de taquilles i la competència de les grans produccions?
Sóc optimista. Crec que hem de fer una mica de pinya. Si la gent no ens acompanya intentant consumir el cinema que es fa aquí, tenim molt mal pronòstic. El cinema català necessita el màxim suport per part de la població. Això requereix educació en el cinema. La gent tendeix a pensar que allò que és bo és el que ve de fora, el que té més pressupost i que parla de realitats que no són la nostra.
Quin tipus de cinema defenses per al país?
Si tu et dediques a fer un cinema més compromès amb allò que passa aquí, que reflecteixi tothom i els problemes que tenim, la gent l’acollirà millor. Però indubtablement hi ha d’haver una tasca de treball al darrere perquè la gent entengui en què consisteix fer una pel·lícula. Això aproximaria més el públic i la professió. Les pel·lícules que es fan a fora ens fan competència a escala econòmica amb grans campanyes de màrqueting contra les quals no podem competir.
