L’Ivette rep Línia Vallès en un conegut restaurant de Granollers, la seva ciutat. Precisament fa dues setmanes va presentar el disc aquí. Sembla una dona forta, que diu les coses com les pensa, sense embuts. També per parlar de l’anorèxia, una malaltia que la va mantenir allunyada dels escenaris més d’un any.
Aviat farà un any que vas publicar el teu darrer disc, ‘Tornar a mare’. Com valores l’impacte que ha tingut?
Penso que sobretot s’ha valorat molt en l’àmbit de Barcelona. El vaig presentar dins el festival de BarnaSants i va anar genial. És la primera vegada que des de la indústria se m’ha premiat un treball. Treure un disc i que el primer concert sigui premiat com el millor directe i la millor presentació de disc, al costat de gent com la Marina Rossell, el Joan Isaac i moltíssims altres de molt renom que presentaven disc va ser una onada de motivació. Va ser molt positiu.
Quines impressions n’has tret de la presentació del teu darrer treball a la Nau B1 de Granollers?
Va anar bé. Vam reunir 150 persones en una sala que ara tot just s’està activant i costa una mica que la gent tingui el costum d’anar-hi. Per altra banda, pot ser que pel fet de viure aquí i que se’m conegui molt com a mare o com a persona que va a comprar, és possible que no se’m valori tant el vessant artístic. Penso que sempre se m’ha valorat més a Barcelona que no pas aquí.
Per què vas decidir parlar de l’anorèxia?
Sempre parlo dels meus sentiments, i no volia amagar una cosa que m’havia passat. Em semblava que si m’apartava dels escenaris un any i mig o dos i no explicava el perquè, estaria traint el petit públic que tinc. El meu projecte és humil però sí que té un petit ressò. Tot i que poques vegades m’implico socialment, perquè treballo més en el món dels sentiments, aquesta vegada ho volia fer. He volgut reivindicar que es pot sortir d’això i que també et pot passar en una edat adulta. Perquè és un tipus de trastorn que es relaciona molt amb l’adolescència. També volia expressar els sentiments de les fases que es passen en aquest procés.
No deu haver estat fàcil.
Es tracta d’un disc que molt poca gent estava a favor que el fes. Ni els metges, ni la meva família, ni moltes persones properes. La gent no ho trobava apropiat perquè, com és lògic, a totes les entrevistes s’ha destacat la banda del contingut narratiu del disc i no pas la música. D’això n’era molt conscient i estava molt preparada per parlar d’aquest tema. Per a mi, sortir de la malaltia ha estat l’excusa per trobar un motiu per compondre, i no em sabia gens de greu parlar-ne. Si al mateix temps llançava missatges positius per lluitar contra l’anorèxia i en el sentit que és possible un tractament i sortir-ne, doncs és la meva aportació social. No sóc reivindicativa en altres temes, però en aquest que m’ha tocat ara he volgut deixar més la banda poètica i ser més concreta amb el que m’ha passat.
Vas voler trencar tabús?
Arran d’haver fet el disc he conegut molta gent que des de dins el sector m’ha dit que també han passat per això i que ells no han fet un disc sobre aquest tema i no ho farien mai. No m’ho han dit una o dues persones, han estat diverses les que em deien que no s’atrevirien a fer el que he fet jo. Hi ha gent que m’ho ha agraït, encara que ells no ho hagin volgut fer pel que sigui.
Treure aquest disc t’ha ajudat emocionalment?
Jo el disc l’he compost quan estava ingressada. Hi ha cançons en què estava molt malament i altres en què veia més la llum i tenia més ganes de lluitar. M’ha interessat fer el disc, no des del moment més baix, perquè no hagués pogut compondre, però sí des d’un moment en què encara estava enamorada de la malaltia i fins a un altre moment més de llum i d’esperança.
Les teves lletres surten de ben endins. D’on vas treure les forces per posar-les en un disc?
En el procés de la malaltia pots tenir un trastorn que es diu alexitímia en què deixes de sentir i deixes de posar nom a les coses. No sents si tens fred o calor, si tens gana o no o si ets feliç o no ho ets. A mi fer aquest disc em va anar molt bé terapèuticament. Per identificar què era el que sentia i com jo ho sentia. Va ser molt motivador i em va curar molt escriure aquestes cançons. Encara que primer vaig escriure les cançons des de la foscor, cada vegada anava més cap a la llum. Alhora això anava acompanyat d’una millora física. A l’hora de posar-ho en escena ho he treballat molt psicològicament. Vull cuidar molt el missatge a defensar. No és dolorós fer un concert perquè la lletra té un enfocament de supervivència, que és positiu. No m’he recreat en el dolor.
La cançó ‘Un plat de macarrons’ és molt explícita. Ho vas fer expressament?
Jo fa 10 anys que vaig fer el primer disc i sempre he combinat la música amb la poesia. En aquest disc necessitava allunyar-me una mica del llenguatge poètic i ser més directe. Aquesta cançó és la més superficial, havia de ser molt clara perquè volia que pogués arribar als adolescents, que són un tipus de públic que jo no tinc, perquè la malaltia abraça molta gent d’aquesta franja. Necessitava que el llenguatge fos molt comú i clar. Aquesta cançó expressa la part més superficial de la malaltia, però que en forma part. És com un crit per dir que jo no havia triat això.
Et sents exposada quan cantes aquestes cançons en directe?
Sóc molt conscient que no estic sola quan canto les cançons. Té un component molt potent el fet d’haver compost les cançons per a mi, per curar-me. En el moment del directe penso: I si hi ha algú del públic a qui li està passant alguna cosa similar? No només és aquest trastorn… Qualsevol lluita o pèrdua. Intento ser molt racional i forta als concerts. Em sento reconfortada pel fet que d’un moment tan fosc n’hagi tret tanta llum.
Com es compagina la faràndula amb la maternitat?
No sóc una persona molt coneguda en l’àmbit català, però em va fer molta gràcia que, quan em vaig quedar embarassada, a Catalunya Ràdio van dir a les notícies que ho estava. Em va sorprendre que això fos notícia. Sembla que la notícia era que avui dia la gent no decideix tenir un fill amb 21 anys, per estudis, per dificultats econòmiques o per creences. Es veu com un concepte molt clàssic voler ser mare jove, i per a mi era tot el contrari. Ser mare jove era ser molt rebel, ho feia en unes condicions favorables, però volia ser mare jove com havien fet els nostres pares i era una cosa que tenia clara. Sóc una persona molt tossuda. De la mateixa manera que amb 17 o 18 anys ja tenia molt clar que jo volia cantar i tirar endavant aquest projecte artístic, també tenia molt clar això. Ho compagino com puc. És clar que necessito un suport familiar que m’ajuda molt. Per altra banda, estic coneixent moltes dones que no creuen que es puguin tenir fills i seguir amb la carrera musical. Jo ho estic compaginant i n’estic contenta.
Cap on avançarà el projecte d’Ivette Nadal en el futur?
L’any que ve farà 10 anys del primer disc. No són molts anys, però per la meva edat sí que ho són. És molt temps lluitant sense suport discogràfic i és un bon moment per fer balanç i mirar enrere. Vull celebrar-ho amb tots els músics amb els quals he col·laborat, amb productors, col·laboradors locals, etc. Però de cara a fer un futur disc en català m’ho estic plantejant. El sector ara mateix està molt malament. Potser l’any que ve intentaré fer aquesta celebració, però a l’hora de fer un nou disc crec que he de fer un canvi. No sé si de llengua, estilístic o de quin tipus. M’ho estic pensant.
