Si és cert que la proclamació de la “II República Española” va obrir inicialment un alè d’esperança per al poble català, quan en Francesc Macià va sortir al balcó de la Generalitat –aleshores la “Diputación Provincial”– i va proclamar la República Catalana dins d’una federació de repúbliques ibèriques, ben aviat es van esvair les esperances.
Al cap d’uns dies el Govern de la “República Española” va enviar a Barcelona tres Ministres per tal de convèncer en Macià de tirar enrere la proclama i cercar una solució de compromís. Aquesta solució va ser restaurar la figura de la Generalitat i dotar-la d’unes atribucions similars a les que havia tingut la Mancomunitat d’en Prat de la Riba.
Posteriorment es va redactar l’Estatut de Núria el 1932, que recollia els anhels del poble català per al seu autogovern i que igualment com ha passat amb els Estatuts de 1979 i 2006, va ser retallat a les Corts Republicanes i finalment aprovat, després d’agres debats amb insults i agressions als diputats catalans que el defensaven.
Quan el president Companys va tornar a proclamar la República Catalana a l’octubre de 1934, el Govern de la “República Española” tampoc li va tremolar la mà quan va enviar l’exèrcit per empresonar a tot el Govern de la Generalitat i suspendre les seves funcions.
La meva tafaneria per la història i la transmissió oral dels meus avantpassats m’ha permès tenir un cert coneixement d’aquell període que no va ser gaire feliç ni pròsper per al poble català i no diguem un cop ja entrada la guerra.
L’Estatut va estar gairebé tant temps en vigor com suspès, o sigui que la “República Española” ni governava ni deixava que ens governéssim, i un cop va esclatar la guerra no va enviar reforços policials i a sobre va treure les atribucions d’ordre públic a la Generalitat, el qual va permetre que els anarquistes fessin de les seves gairebé un any.
Els anarquistes no eren pas gaire amics del poble català. Una germana de la meva àvia materna que treballava com a telefonista l’obligaven a parlar en castellà “porque el catalán es el idioma de los burgueses catalanes que hay que matarlos a todos”. El meu avi patern treballava a la farinera del Clot a Barcelona i al cap de poc de ser pressa pels anarquistes ja no hi havia farina per subministrar a les fleques de la ciutat, ni diners per pagar la nòmina dels treballadors per la seva mala gestió.
Les humiliacions i malfiances del Govern de la “República Española” cap a la Generalitat es van succeir durant tota la guerra, preferint que caigués en mans dels feixistes la fàbrica d’armes de Toledo abans que traslladar-la a Catalunya, a la rereguarda del front, deixant pràcticament sense atribucions al Govern de la Generalitat. O frases com la del Sr. Negrin, últim President de la “República Española”: “no lucho contra Franco para que me digan lo que tengo que hacer esos separatistas” i finalment apropiar-se dels fons de la Generalitat.
Cal documentar-se una mica abans de parlar de les bondats republicanes. Amb tot prefereixo la República a la Monarquia i no crec amb els que juguen a ser les dues coses, encara no he conegut cap Rei republicà, declarar-lo persona non grata és només un gest simbòlic de qualsevol republicà, tampoc és demanar la guillotina. República si, però catalana.
