Granollers l’any 1946 era una ciutat totalment industrialitzada i capdavantera en el tèxtil. Foto: Joan Guàrdia/Arxiu Granollers
A la comarca, pocs ciutadans tenen una família 100% d’origen vallesà. I és que, qui no té un avi, un tiet, un veí o un amic que viu al Vallès Oriental, però és originari d’Andalusia, d’Extremadura, de Múrcia, de Castella… De fet, és el més comú. Persones que van emigrar cap a Catalunya i, més concretament, cap al Vallès, buscant una nova vida. Però, per què aquí?
Tradicionalment, el Vallès Oriental i també l’Occidental han estat considerats les fàbriques de Barcelona i una de les zones més industrialitzades del país. Un motor econòmic, sobretot pel que fa al tèxtil, la metal·lúrgica i la construcció, i una màquina de generar llocs de treball. Per això, gent com Pilar Espejo, natural de Màlaga i molletana des de fa 48 anys, Santos García, resident a Granollers des de l’any 1954 i originari de Cuenca o Mercedes Flores, de Badajoz i veïna de Canovelles des de fa 53 anys, van deixar-ho tot als seus pobles per començar de nou a la comarca.
Recomençar
Recomençar mai és fàcil. I menys amb les mans buides, estant lluny de casa, en un lloc on es parla un altre idioma i on has d’aprendre a tirar endavant sol. “Però, tot i això, tornaria a prendre la mateixa decisió una i mil vegades”, diu Espejo, que és membre de la junta del Centro Cultural Andaluz de Mollet, que precisament el 28 de febrer celebrarà el Dia d’Andalusia. La malaguenya va venir a la capital baixvallesana perquè tenia una coneguda. “Al poble els meus fills i jo ens moríem de gana i em deien que aquí tindria una vida millor”, recorda. De fet, no li va costar gaire trobar feina i va estar 18 anys treballant en una fàbrica. “Aquí es guanyava molt més que al sud, a poc a poc vaig anar fent molt bons amics i la qualitat de vida que vaig aconseguir sé que no l’hagués tingut mai a Andalusia”, afegeix.
En el seu cas, García va viure una situació similar. “Al poble no hi havia feina i vaig venir amb la meva dona cap aquí per formar una família en un lloc on poguéssim garantir als nostres fills el millor futur possible”, explica. Va intentar guanyar-se la vida amb diferents negocis. Primer obrint un bar, després una fruiteria i una botiga de mobles i electrodomèstics, i finalment amb un petit camió amb el qual treballava com a transportista de la construcció. Un ofici que, de fet, va deixar a un dels seus fills. Per això, diu que “al final, vam poder guanyar-nos molt bé la vida”.
“Vam començar sent els únics de fora i va arribar un punt que tothom era migrant”
Igual que Flores, que va venir “amb una mà al davant i una altra al darrere” i va estar 25 anys treballant en un hotel. “Vaig entrar fent llits i netejant i vaig acabar sent un dels que més manava”, explica. “Al meu poble, en canvi, hauria estat tota la vida treballant al camp i passant gana”, afegeix.
Causant tendència
Els tres van ser els primers de tota una generació en atrevir-se a fer aquest pas i, darrere seu, van venir a la comarca germans, nebots, cosins, veïns i amics. “Quan tornaves al poble i la gent veia que tenies un cotxe o un pis que ells no podrien tenir mai, encara que treballessin més que tu, tothom volia venir al Vallès”, diu García. És per això que entre els anys 50 i 80, la comarca va rebre molta població de fora de Catalunya. “Va ser una bogeria, en qüestió de deu anys mig poble estava vivint aquí”, recorda Flores. “Encara que al principi la gent era una mica reticent al canvi per la por de no saber català, fins que els ensenyaves el feix de bitllets que havies guanyat l’última setmana i es gastaven el que fos en un bitllet de tren direcció al Vallès”, afegeix.
“Com un més”
Tot i que cap dels tres ha après mai el català, tots afirmen no haver tingut problemes a la comarca ni per entendre ni per fer-se entendre a l’hora de treballar o de relacionar-se. “De fet, mai m’he sentit com un estranger o com un immigrant, sinó com un més, com a casa, perquè vam començar sent els únics de fora i va arribar un punt que qui no era de Cuenca era de Càceres i qui no de Sòria”, diu García. “Encara que alguna discussió sí que he tingut pel tema de la independència”, reconeix.
El motiu, amb el qual coincideixen tots tres, és la por que el procés acabi suposant la creació d’una barrera amb Espanya que els impedeixi tornar als seus pobles amb la llibertat amb què ho fan ara. “Tot i que després de tants anys aquí, acabes entenent totes les postures”, afegeix Flores.
Una comarca d’estrangers
Ara, però, ja no són tant els espanyols que deixen les seves autonomies per venir al Vallès. “És cert que aquí segueixen havent-hi més oportunitats, millors feines i millors sous”, diu Jorge Oliva, un jove de Cuenca que també viu a Granollers. Afegeix, però, que “quan tornes a casa i dius que a la comarca hi ha més qualitat de vida i els animes a venir, la gent es mostra reticent únicament per la imatge que s’han creat de Catalunya arran del procés”. Un fet que, segons Oliva, fa que els joves prefereixin quedar-se als pobles o buscar feina a altres zones de l’estat, mentre que els immigrants que guanyen pes al territori són els africans, els xinesos i els llatinoamericans.
Un canvi de panorama que, per contra, no evita que el Vallès segueixi sent una comarca aixecada per gent de fora.
