Fins al 12 d’octubre seguiran havent-hi afectacions de mobilitat per la vaga de maquinistes. Foto: Tàrsila Galdon/ACN
Avui és la sisena jornada de vaga de maquinistes de Renfe. La sisena de vuit. Una mobilització en què els treballadors demanen dues coses: recuperar els trens suprimits durant el confinament i la plantilla que hi havia abans de la Covid-19, i que se’ls garanteixi que el trasllat de competències a les comunitats autònomes no alterarà les condicions del servei. Una vaga més de les moltes que s’han fet fins en els últims anys, però que, en aquest cas, ha estat envoltada de polèmica per l’incompliment dels serveis mínims. Un problema que a Catalunya s’ha incrementat amb una reducció dels trens del 85%.
Això ha fet que, durant aquests dies, els retards i les aglomeracions a les vies hagin convertit les estacions en un caos. I és que totes aquelles persones que utilitzen el tren com a mitjà de transport habitual s’estan trobant moltes dificultats per poder desplaçar-se, ja que el 15% de trens que circulen estan saturats. Però els autobusos, el metro i les carreteres també. Una situació que al Vallès Oriental encara s’agreuja més tenint en compte que, tot i la proximitat amb Barcelona, la comunicació en tren és lenta.
Impossible arribar puntual
Fa tres anys que la Laura Sánchez, una jove de Granollers, passa unes tres hores diàries al transport públic. Sobretot al tren, ja que treballa a Viladecans. “Agafo l’R3 a dos quarts de vuit, vaig a Sants i faig transbord fins a la feina. Però el tren acostuma a arribar 20 minuts tard i això em fa entrar amb retard”, explica. Un fet que pateix diàriament i que s’ha agreujat aquests dies de vaga.
“Des de dijous passat surto dues hores i mitja abans i segueixo arribant tard”, diu. A més, per tornar a casa ha de fer front a una altra odissea. “Ara mateix fa una hora que he sortit de treballar i, després d’agafar dos metros, encara soc a Barcelona fent una cua de 40 persones per agafar un bus al qual no sé si entraré”, lamenta.
“Porto des de dijous passat sortint dues hores i mitja abans i segueixo arribant tard”
Però, en condicions normals, la Laura tampoc està contenta amb el servei de Rodalies. “Falten horaris a les dues estacions de Granollers perquè poques vegades pots anar assegut i no es respecta la distància de seguretat”, explica. Una crítica que se suma a la de l’alt cost que té un bitllet. “La T-Jove, que dura tres mesos, em costa 143 euros. Però molts dies no la puc aprofitar i he de demanar als meus pares que em portin a la feina perquè hi ha vaga, perquè plou i el tren va molt tard, perquè hi ha un accident… Per això em sembla un cost elevadíssim, perquè el servei és ineficient i deixa molt a desitjar”, afegeix.
La comoditat del cotxe
Tot seria molt més fàcil si la Laura anés en cotxe. Tardaria uns 40 minuts a arribar a la porta de la feina, sense tenir en compte les retencions. Per això, l’Esther Ballesteros va decidir, arran de la pandèmia, canviar el tren pel cotxe. “M’he adonat que he guanyat molta qualitat de vida”, explica.
La granollerina treballa a Barcelona i el trajecte que feia en una hora ara el fa en 40 minuts, comptant el trànsit. “Abans, quan no hi havia una incidència hi havia una altra cosa, i sempre acabava arribant tard a treballar per culpa del tren”, recorda. Però no va ser fins després del confinament quan es va plantejar fer un canvi en la seva rutina. “Feia 30 anys que anava en tren perquè sempre havia pensat que en cotxe tardaria més i que seria molt més car, i és cert que són més diners, però compensa en temps i en comoditat”, diu. “Tot i això, aquests dies de vaga es nota que hi ha molts més cotxes i tardo molt més”, afegeix.
L’Esther, per sort, té la facilitat que l’empresa li dona una plaça de pàrquing gratis. Però per a altres que, com la Laura, haurien de pagar-se un aparcament, el cotxe no és una opció. “A més, anar en cotxe suposa tenir un cotxe propi i amb el sou d’un jove és complicat”, lamenta. Per això, molts joves de la comarca acaben marxant a viure a Barcelona.
En Sergi Pujadas, de Les Franqueses, ja fa un any i mig que viu a la capital, en un pis compartit. “Em surt més a compte pagar el lloguer que la gasolina que em suposava anar fins al Prat i tornar a casa cada dia”, explica. Una millora econòmica que, sens dubte, ha anat acompanyada d’un augment de la qualitat de vida. “Ja no em passo tres hores al dia al cotxe en un trajecte que en tren era impossible de fer”, diu.
Per un servei de qualitat
És evident, doncs, que moure’s en tren des del Vallès fins a Barcelona és, en la majoria dels casos, una aventura plena d’entrebancs. Amb la vaga encara més, però sense ella també. “Però si hi hagués més qualitat en el servei i més opcions seria un molt bon punt a favor nostre i de les ciutats”, pensa la Laura que, tot i les dificultats diàries amb què es troba, segueix sent partidària de fer servir el transport públic. “Això sí, hauria de ser un servei eficient, econòmic i suficient”, conclou.
