Lewis Mumford, considerat per alguns l’últim humanista del segle XX, va comentar que l’ésser humà té la capacitat d’imaginar mons virtuals, és a dir, utopies. Dur-les a terme és la base del progrés. El passat està ple d’exemples de canvi positiu (també negatiu).

Les utopies són un permís pel somni, pensaments optimistes que es presenten com probables i realitzables en nom del desenvolupament social. Vents de dignitat que es carreguen de raó per preguntar-se per què les coses són com són, per què cal resignar-se a què les coses siguin així, per què no buscar alternatives.

L’especulació és un treball absurd per a l’autor de l’obra ‘Utopies per a realistes’, Rutger Bregman; no aporta res al benestar comú, diu. D’ara endavant l’accés al treball serà cada cop més complicat i la maledicció bíblica del llibre del Gènesi: “et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”, quedarà totalment desfasada per molt que desapareguin les categories ric/pobre disfressades de triomfador/perdedor. Destruir-nos és relativament fàcil, comentava Mumford, autor de ‘La història de les utopies’, el difícil és anar-nos corregint, i a més, fer-ho bé. Ara la precarietat es constitueix en paisatge, la incertesa s’erigeix en llei, i la por al futur es naturalitza dominada per pamflets d’obsessionats amb créixer a qualsevol preu. Avui en dia no s’ha acabat amb la pobresa i les desigualtats, tot i que la qualitat de vida al món desenvolupat és la més gran de tots els temps. Hi ha polítiques que promocionen un pensament que diu: si al meu veí li va bé, a mi també, en canvi hi ha altres que el presenten així: si tu agafes alguna cosa, ja no quedarà res per a mi. L’economista Thomas Piketty va dibuixar bé aquesta diferència: una cosa són els ingressos dels assalariats i una de molt diferent, els ingressos dels que tenen patrimoni.

Fins que la neutralitat sigui un fet i no una superficial consigna de tolerància passiva, fins que el debat econòmic no arribi a la gent perquè pugui opinar, la llibertat seguirà sent un conte. Qui viu per sota del llindar de la pobresa sap millor que ningú quines són les seves principals necessitats. La pobresa és increïblement cara, obliga a mantenir pressupostos de gran burocràcia per desenvolupar tot un entramat assistencial que amplia la manca d’oportunitats i les distàncies endèmiques.

Torna a ser hora de pensar en les persones i invertir en el bé comú. Estimar-se més el bo que el que és útil; sense fer trampes. El millor registre, potser, de la intel·ligència humana ha estat practicar el respecte pels altres però, lamentablement, la noció de propietat ha desfigurat tal propòsit desequilibrant la balança entre públic i privat.

El gran Eduardo Galeano ens va regalar aquesta frase: “La utopia està a l’horitzó. Camino dues passes, ella s’allunya dues passes. Camino deu passes i l’horitzó es corre deu passes més enllà. Per molt que camini mai no hi arribo. Llavors ¿per a què serveix la utopia? Per això, serveix per caminar”.

Utopia no vol dir, només, Cap Lloc, també significa: Bon Lloc. Sense utopies estem perduts