Totes les persones experimentem episodis puntuals d’ansietat al llarg de la nostra vida, amb una intensitat lleu o mitjana, que té una duració limitada, i aquesta ansietat és normal davant d’estímuls previsibles o dels problemes de la vida quotidiana. Però vull parlar de l’ansietat patològica, també anomenada ansietat generalitzada, que es produeix de manera reiterativa i té una intensitat molt alta, arribant a impedir a les persones que continuïn amb normalitat la seva vida. Es produeix una por constant, sensació d’angoixa i desig de fugir, sense que la persona pugui identificar amb claredat el factor o causa del que li està passant.

A Espanya, 1.911.186 persones s’han vist afectades per trastorns relacionats amb l’ansietat en aquests darrers anys, el que suposa el 4,1% de la població, d’acord amb l’OMS, que ja ha qualificat els problemes d’estrès i ansietat com una pandèmia silenciosa a escala mundial, on les consultes en l’àmbit de la salut són cada vegada més elevades. L’estil de vida que porta la nostra societat no és el millor ni el més adequat; al contrari: contribueix al fet que el nostre cos es converteixi en un monstre que ens va devorant sense adornar-nos.

Com es produeix aquesta ansietat? Quan apareix un perill, el cervell posa en marxa mecanismes per tal d’afrontar-lo. La veu d’alarma comença en la regió de l’amígdala cerebral que va passant la informació al sistema nerviós simpàtic i parasimpàtic i, a la vegada, en tot l’organisme, alertant que alguna cosa passa. Aquest mecanisme pot activar-se per l’estrès i les presses que tenim i, com aquestes són habituals en el dia a dia, llavors és com si sempre estiguéssim en estat d’alerta.

L’OMS ja ha qualificat els problemes d’estrès i d’ansietat com una pandèmia silenciosa a escala mundial

Les primeres etapes de la vida poden jugar un paper determinant en això. De fet, hi ha estudis que afirmen que existeix una relació de l’estrès durant l’embaràs o l’etapa del nadó amb l’ansietat de l’adult, ja que durant la gestació es van formant estructures cerebrals que posteriorment s’encarregaran de modular la resposta davant els estats d’ansietat durant la resta de vida. També els traumes o problemes que es pateixen abans de néixer, els perinatals i els que succeeixen els primers anys tenen una especial rellevància en l’aparició de l’ansietat patològica quan anem creixent.

La finalitat de l’ansietat és assenyalar allò que fem i el que no va bé a la nostra vida. Ens brinda l’oportunitat d’entendre què funciona malament, per tant s’ha d’expressar i, després, desxifrar què ens vol dir el símptoma, perquè té una funció en aquell moment concret de la vida d’una persona i no s’ha de tenir pressa per eliminar-ho ràpidament. El problema és que en la majoria de trastorns psicològics es posa més èmfasi en tallar les seves conseqüències que en conèixer l’origen d’aquest. El desig de curar immediatament, sense escoltar primer el sentit de què ens passa, no és saludable. S’ha de deixar que faci la seva funció fins que un estigui preparat i pugui deixar anar. Com deia Carl Jung: “Allà on tu nades, un altre pot ofegar-se”. Tots som diferents, tots tenim un procés i un ritme.

L’ésser humà sempre ha amagat l’ansietat menjant molt, bevent molt, treballant molt… és a dir, tot en excés, quan apareix l’angoixa. Anem acudint a una sèrie d’addiccions per tapar aquell forat, mentre ens va marxant a poc a poc la vida. Com a societat, hem d’aprendre a renunciar, a saber perdre sense identificar-nos amb el perdedor, a abandonar aquella obsessió per l’èxit, per l’excés d’ego, que és la malaltia de l’amor propi. Ens acaben educant i preparant per mirar tant per nosaltres mateixos, que al final ens desconnectem de la nostra essència i de les nostres emocions; tota una paradoxa. En definitiva, la recuperació d’una persona que pateix d’ansietat ha de fer un gran treball interior, però com a reflexió final: fins a quin punt el sistema i el model en què vivim ens predisposa a patir-la?