L’estima que li tinc a Xavier Casinos, a qui llegeixo en la seva sèrie d’articles sobre la Barcelona Secreta a La Vanguardia, m’anima a escriure per contradir-lo per un altre article que va publicar en aquest mitjà que compartim i que parlava de les limitacions que podia tenir transformar oficines en desús de Barcelona en habitatges. L’article feia una sèrie d’afirmacions que no comparteixo, i com que en els darrers dies un altre article, aquest de Susana Quadrado a La Vanguardia, ha tornat a posar a l’agenda pública el debat sobre el futur del 22@, voldria deixar per escrit alguns pensaments que he anat acumulant per l’experiència vital d’haver estat a llocs de l’administració que tracten amb el planejament urbanístic.
No ho vull fer, però, només per la intuïció que els provoca, sinó que he mirat de contrastar si el que crec té algun fonament tècnic o jurídic que ho avali. Tanmateix, ja sé que no estem en un mitjà de divulgació científica o tècnica, però malgrat tot he de dir que, si algú vol aprofundir en les causes de la crisi de l’urbanisme que pateix l’estat espanyol, ha de poder veure aquesta jornada o llegir aquesta revista, per posar només dos exemples dels molts que hi ha sobre la qüestió.
Acabats els preàmbuls, i sabent que aquests articles són de metxa curta, he de dir que aquell article del Xavier contenia el que ens hauríem de treure de sobre si volem, de veritat, fer un urbanisme que funcioni. És a dir, apel·lacions a si els privats guanyen poc o massa; defensa de models proteccionistes/garantistes inflexibles; i dubtes sobre si les coses que es vulguin canviar d’un pla seran possibles o no. I això darrer, que afirma en parlar de les 8.000 oficines en desús de Barcelona, ho enllaço amb l’article de la Susana, que obria o seguia el debat sobre si cal modificar el planejament del 22@ atenent el fet que les previsions han quedat superades per la realitat, amb un milió i mig de metres d’oficines que encara queden per fer i que no sembla que es puguin realitzar, entre altres problemes que té el nou districte, malgrat ser un exemple d’èxit per a la ciutat de Barcelona.
Semblaria lògic que, si un pla fa 23 anys i no s’ha acabat, es pugui revisar i actualitzar. De fet, amb aquest del 22@ ja s’ha fet per afavorir que hi hagi més habitatge assequible. Tanmateix, totes les oficines (a Barcelona es parla de més de 8.000 segons un estudi d’Ernst & Young) en desús haurien de poder ser transformades en habitatge. Sobretot perquè això és el que demanen els nostres joves, així com els joves que volen venir a Barcelona a treballar o a estudiar.
La planificació ha d’ordenar un territori, però no pot ser-ne una cotilla, un cadenat o un text sagrat
És clar que els propietaris n’obtindran plusvàlua! Però això no és dolent. Se’ls podria facilitar aquest canvi d’ús amb la condició que destinessin l’habitatge al lloguer. Tan complicat és? No. Segur que no. El que passa és que –com a la mítica sèrie Sí, ministre– tenim molts “Humphrey Appleby” disposats a fer-ho tot més complicat del que és.
La crisi de l’urbanisme és que, de mitjana, un planejament pot trigar entre 6 i 8 anys, que s’han de fer uns 110 informes i que, finalment, en ser tot tan envitricollat, el Tribunal Suprem els tomba un darrere l’altre sense compassió, sempre per qüestions formals que astuts advocats de les parts saben identificar en els procediments. I així han caigut planejaments com els de Tarragona, Madrid, Donostia, Las Palmas, Vigo i plans directors del nostre país com els de l’Hospitalet o el BCN World.
La crisi de l’urbanisme –i hem de poder admetre que hi és– fa que s’espanti la inversió i que es malgastin recursos públics i privats en tramitacions llarguíssimes que, quan tenen llum verda, topen amb canvis de cicle econòmic, normatiu en altres nivells, i social i fins i tot cultural en d’altres.
És per aquest motiu, i molts més, que sempre des del respecte als que han fet i fan urbanisme en aquest país –perquè òbviament no tot, ni molts menys, han estat viacrucis fallits–, ens convindria adoptar les tesis dels que defensen un urbanisme més flexible, de proposta, com a contraposició a l’urbanisme de planificació, que no té el problema en el fet de ser-ho, sinó en les dificultats que hi ha –en plena era d’acceleració tecnològica– per adaptar-se a les demandes i realitats d’una societat canviant. L’exemple el tenim al 22@ i el tindrem a les Tres Xemeneies o en algunes idees que ronden el nou Pla Director Urbanístic Metropolità. La planificació ha d’ordenar un territori, però no pot ser-ne una cotilla, un cadenat o un text sagrat. I l’urbanisme ha de triar si ser com les taules de la llei o el manual de partida que facilita el progrés dels territoris.
Ferran Falcó, president de Restarting Badalona
