En la massificació del litoral, i fins i tot de les platges, el turisme, primer, i els grans esdeveniments, després, han estat factors determinants. A casa nostra, l’exemple més paradigmàtic d’això és Barcelona. Cada cop són més els turistes i menys les veïnes les que omplen els carrers dels barris de mar. I, de fet, es calcula que la meitat dels cinc milions d’usuàries que freqüenten les platges cada any no són veïnes de la ciutat. Amb tot, no sempre ha estat així.
Des de fa dècades, el litoral de Barcelona ha viscut a mercè de les onades dels interessos econòmics i especulatius que han governat la ciutat. La primera sacsejada va ser preolímpica, quan l’alcalde Pasqual Maragall va impulsar una reforma urbanística que transformaria el litoral barceloní per sempre. L’eslògan durant anys va ser “obrir la ciutat al mar”. No obstant això, la realitat és una mica menys prosaica. Si la ciutat seria un aparador internacional durant les olimpíades, era necessari fer del seu litoral i de les seves platges un nou atractiu turístic. I no hi ha dubte que es va aconseguir.
El 3 d’agost del 1987 s’inicià el procés d’enderrocament del barri d’Icària sota la consigna que entre el mar i la ciutat no hi tenia cabuda la ciutat industrial. El nou paradigma econòmic era el turisme i calia fer net, “endreçar” el litoral i expulsar la pobresa. Avui, de tota aquella operació cosmètica i urbanística en queden els més de nou quilòmetres de platges encaixades entre la Ronda Litoral i els espigons. Però també, com deia a l’inici, els milions de turistes que les visiten cada any.
Tanmateix, el turisme, com una plaga de llagostes, tot ho esgota. Anys i anys promovent un turisme de sol i platja han acabat per massificar les platges i el litoral, fet que, de retruc, ha forçat la pèrdua del seu atractiu turístic i econòmic. Aquesta és la paradoxa perversa de la indústria turística. En aquest context de saturació, l’única manera de continuar girant la roda és trobant nous nínxols de negoci com són els grans i massius esdeveniments esportius i culturals que han proliferat els darrers anys.
Quaranta mil persones sobre la sorra en el concert de la platja del Bogatell no és acceptable ambientalment
És per això que, aquest estiu, la Vuelta ciclista va donar el tret de sortida a la platja del Somorrostro, o fa un temps que s’organitzen els concerts de la Mercè a la platja del Bogatell i el Primavera Sound al Parc del Fòrum. És una tendència generalitzada arreu del Mediterrani i especialment a casa nostra. Cada cop són més els macroesdeveniments que s’organitzen al litoral, i podem dir que el moment àlgid el viurem amb la Copa Amèrica de Vela que es farà l’any vinent.
Són les platges i el litoral un espai adequat per fer aquest tipus d’esdeveniments? Segurament, no. No només pel gran volum de visitants que ocupen les platges desplaçant les veïnes –en el cas de la Copa Amèrica es calcula que seran centenars de milers–, sinó per l’impacte sobre l’ecosistema marí en forma de residus i pressió antropogènica. Ben mirat, és una obvietat que quaranta mil persones sobre la sorra en el concert de la platja del Bogatell no és acceptable ambientalment.
Al cap i a la fi, hem oblidat que les platges són entorns naturals que proveeixen de serveis ambientals, climàtics i socials bàsics per al nostre benestar. Fins i tot les platges urbanes com les de Barcelona. I d’això se’n parla més aviat poc. Perquè en un país en què hem fet de la costa un desert de ciment, la cosificació ha impregnat la nostra mirada del litoral. Per això, faríem bé d’enterrar aquest model de gestió caduc, posar els llums llargs i dedicar tots els nostres esforços per fer de les nostres platges entorns més resilients i adaptats a la nova realitat climàtica.
Marc Cerdà, ambientòleg, doctor en Ciències del Mar i membre de l’Observatori Crític del Canvi Climàtic
