A Quim Torra se l’ha expulsat de la presidència de la Generalitat per haver retirat tard (!) una pancarta (!) en què es reclamava la llibertat de presos polítics (!) reconeguts per les més reputades entitats internacionals (!) enmig d’un període electoral. Per més que es pensi que la neutralitat institucional hi obligava, els quatre senyals d’exclamació són tan eixordadors que és difícil afegir-hi alguna cosa més.

Però sí, encara s’hi pot afegir alguna cosa més, i és el perquè real d’aquesta inhabilitació. Perquè no té res a veure ni amb la pancarta, ni amb els terminis, ni amb l’abast de la transgressió.

A Quim Torra se l’ha inhabilitat perquè aquell anodí acte de desobediència, menor des de tots els punts de vista, el va perpetrar el màxim representant de la minoria nacional catalana. És tan senzill i greu com això. Si l’hagués fet algú altre sense aquest biaix nacional (com de fet, ja ha passat altres vegades en casos similars), el greuge s’hauria saldat amb una sanció econòmica i cap a casa. Potser ni s’hauria posat en marxa la maquinària judicial.

Però, en aquest cas, la persona que desafia (?) el règim forma part de l’eterna amenaça per l’Estat, és el cap de la tribu que cal mantenir a ratlla, la pedra a la sabata que convé extreure com sigui. I per aquest motiu, per pertànyer al col·lectiu que pertany, Quim Torra ha estat expulsat de la Generalitat després d’haver mig desobeït la Junta Electoral Central amb una pancarta descafeïnada en què es mig desobeïa a si mateix.

Si ho hagués fet algú altre sense aquest biaix nacional, el greuge s’hauria saldat amb una sanció econòmica i cap a casa

La justícia no és igual per a tots a Espanya. Ho sabem nosaltres i ho sap Espanya. Ho sap Carrizosa i tots els que dilluns feien veure que la decisió del Suprem era l’adequada; del primer a l’últim saben perfectament que la desproporció és absoluta, que s’aplica el dret penal de l’enemic amb total impunitat, i que a ells, en una situació idèntica, mai de la vida els hauria tocat abandonar els despatxos de la Generalitat.

Però aquesta clamorosa injustícia, contrària als drets més fonamentals, els és ben igual, perquè quan el teu objectiu és esclafar una minoria nacional sols passar per alt aquests simbolismes ètics i morals.

Com bé diu Gonzalo Boye, a Espanya no es respecten els drets de la minoria nacional catalana en termes de llibertat, democràcia, igualtat, Estat de dret i respecte dels drets humans. No només no es respecten, sinó que es dona per descomptat que no es respectaran. I no només es dona per descomptat que no es respectaran, sinó que també es dona per bo que anys més tard un tribunal internacional revoqui aquesta clamorosa vulneració de drets. Perquè, quan això passi, l’atac ja estarà més que amortitzat i l’objectiu més que complert.

Vivim dins d’aquest monstre (no gaire diferent d’altres monstres amb forma d’estat) i pinta que encara haurem de viure-hi una temporada llarga. Mentre hi siguem, el mínim exigible és que siguem conscients del que implica ser una minoria nacional a Espanya i que no deixem de denunciar arreu la vulneració constant de drets bàsics que això suposa. I quan parlo d’arreu parlo també de casa nostra. Sobretot, de casa nostra.

En aquesta nació nostra tan turmentada pels eufemismes i les metàfores, és urgent deixar de banda la por, la prudència i el què diran, i començar a dir les coses pel seu nom. Com, per exemple, que el que es va inhabilitar dilluns no va ser un president, sinó una minoria nacional.