Bentornades al bàsquet

Tots els camins duen a Roma i aquest curs Laura Soria (Cerdanyola del Vallès, 2000), Olga Ruano (Barcelona, 1988) i Ana Alonso (A Coruña, 1990) han pres camins molt diferents per tornar a jugar a bàsquet després d’haver-se retirat.

No fa tant, Laura Soria, base del CEEB Tordera Uni Girona, feia tirs en una pista que li encanta amb l’única companyia de cançons com “You found me”, de The Fray, o “Just you and I”, de Tom Walker. “El bàsquet és la meva desconnexió i aquells moments eren teràpia emocional”, exposa la cerdanyolenca, que s’estava recuperant de la seva quarta operació al genoll dret. Al CBF Cerdanyola havia posat punt final a la seva carrera (JE Terrassa, Segle XXI, Barça CBS, CB Boet Maresme Mataró i UE Mataró).

Durant molts mesos va ser incapaç de veure cap partit de bàsquet, fins que la seva amiga Irene Medel li va recordar que per a elles és tradició viure juntes les Lligues Catalanes a la grada. A poc a poc, partit a partit i amb la companyia de la seva germana Judit, que s’ocupava de la seva recuperació —és preparadora física i està especialitzada en readaptació del genoll—, i/o de la Irene, Soria analitzava més el que passava a la pista.

Laura Soria va tornar a les pistes el passat 25 de febrer, després de més de 15 mesos lesionada

“Ara m’adono que el bàsquet em continuava encantant, però que, d’una manera inconscient, volia canviar els meus sentiments perquè si tornava a les pistes, podia recaure del genoll… Això sí, a mesura que passava el temps i em veia millor se’m despertaven les ganes de jugar, que creia adormides…”, confessa.

El 12 de gener va sonar el telèfon: era una veu coneguda, Marc Delemus, que ja l’havia volgut temps enrere. “Vaig ser molt sincera amb ell perquè volia que tingués present que feia més de 13 mesos que no jugava i que necessitaria més temps per recuperar-me. I també que sabés que només podria anar als entrenaments un cop per setmana perquè estudio a les tardes”, comparteix la base.

Delemus no va canviar d’opinió perquè estava convençut que Soria s’entrenaria pel seu compte per posar-se a to i li va dir: “Si estàs disposada a anar a Tordera i tornar després, compto amb tu. Et deixo un parell de setmanes perquè hi pensis”. A l’entrevistada li van sobrar set dies per decidir-se.

El seu retorn va ser el 25 de febrer, a Fontajau i contra el Barakaldo Emakumeen. “El dia anterior era un flam i aquell matí se’m van obrir els ulls a les 6.15 hores i ja no vaig aconseguir tancar-los. Quan vaig arribar al pavelló, tenia la il·lusió d’una nena d’11 anys i crec que també era per la generositat d’aquest grup humà des del primer dia. Mai oblidaré l’emoció de les companyes cada cop que llençava a cistella… I el cos tècnic també és increïble”, agraeix.

D’aquell dia conserva molts records i una pancarta amb el missatge “Guess who’s back. The return. Laura” —Endevines qui ha tornat? El retorn. Laura—. Un detall del seu pare, l’Àngel, la seva germana, la Judit, el seu cunyat, Genís Tena, i la seva amiga Irene.

Olga Ruano té un tatuatge amb el seu número de dorsal favorit, el 14, a l’avantbraç dret. Se’l va fer dies després de retirar-se del bàsquet per primer cop. “Hi ha qui s’acomiada amb un últim partit maco, potser amb un ascens de categoria, i jo havia marxat sense un últim moment a la pista…”, exposa la jugadora del CB Boet Maresme Mataró, que també ha competit al Bàsquet Femení Sant Adrià, UB Barça, UE Mataró, Uni Girona, Joventut Club Badalona i Lima Horta Bàsquet.

Sense confiança

El seu pas pel conjunt hortenc va ser molt complicat. No se sentia còmoda amb el sistema de joc, jugava malament i sense confiança, i se li feia molt feixuc haver de baixar de Mataró a Barcelona quatre dies a la setmana. “Si he jugat tants anys a bàsquet és perquè m’ho he passat molt bé i no era el cas, i l’única culpable de la situació era jo”, se sincera Ruano.

Va ser després d’un partit “desastrós” contra el Real Canoe al pavelló Pez Volador i gràcies a una xerrada amb el grup de l’entrenador, Sergio Manzano, quan la pivot va començar a prendre la decisió. “Ens va comentar que si no estàvem motivades no sumàvem al grup. Això va ser un dissabte —el 12 de novembre de 2022— i dilluns vaig trucar al tècnic per comentar-li que em sabia molt de greu, però que en aquell moment jo no era el que ell necessitava perquè no tenia prou motivació. En Sergio ho va entendre, igual que les companyes”, rememora la gracienca.

“Mai oblidaré l’emoció de les companyes cada vegada que llençava a cistella…”, confessa Soria

Va assumir que era el moment d’acomiadar-se del bàsquet, “per molt trist que fos deixar-ho d’un dia per l’altre i marxar d’un equip a mig curs”. “La vida continua. Em vaig apuntar al gimnàs, vaig començar a fer altres esports… I la veritat és que em vaig adaptar força de pressa a la meva nova realitat”, recorda Ruano, a qui li encanta la seva feina a l’Escola Maristes Valldemia de Mataró, on és tutora de 4t d’ESO, professora de Matemàtiques i Biologia, i coordinadora de segon cicle.

Quan feia setmanes que havia començat aquesta temporada, va rebre una trucada inesperada: Enric Cervera, l’entrenador del CB Boet Maresme Mataró, la volia al seu equip. “‘Enric, fa un any que estic retirada i que no toco una pilota. Faré el que pugui, però si veig que ho passo malament o que no puc sumar, ho deixaré’”, es va sincerar la pivot. Cervera va somriure satisfet.

“He tornat a les pistes perquè necessitaven una jugadora interior i tenia temps, i pel grup humà, que és excel·lent. Però, sobretot, he tornat per mi. He jugat amb confiança i sense pressió, i m’he reconciliat amb el bàsquet”, celebra Ruano, que el 7 d’abril va anunciar que penja les botes definitivament.

Vilabàsquet Viladecans

Ana Alonso (A Coruña, 1990), jugadora del Vilabàsquet Viladecans, ha tornat a l’esport de la cistella després de la seva segona retirada. També ha jugat al Segle XXI, CB Conquero, Lima Horta Bàsquet, Barça CBS i CBF Cerdanyola.

El primer adeu de la gallega a les pistes va ser després del curs 2019-2020, suspès per la covid i que ja no es va reprendre. Va ser la seva amiga Elena Murcia qui la va convèncer per jugar el tram final de la temporada següent amb el CBF Cerdanyola. “Vaig acabar amb un gran bon sabor de boca i, com ens vam ajuntar un grup d’amigues, em vaig animar a continuar un curs més i fer tot el possible per assolir l’ascens”, recorda Alonso. El somni es va fer realitat i l’equip, que només va perdre quatre partits, va pujar a Lliga Femenina 2. Era el moment perfecte d’acomiadar-se del bàsquet, abans de casar-se i amb la idea de tornar a Galicia a l’horitzó.

Com a espectadora

La temporada 2022-2023 va viure el bàsquet com a espectadora de partits d’amigues, com Elena Silva, a qui sovint anava a veure jugar a l’Àtrium Viladecans. “Sentia enveja per l’Elena i la resta de jugadores perquè volia ser a la pista i, alhora, recordava com és de difícil compaginar l’esport amb la feina”, confessa Alonso, que anava al gimnàs i se sentia a gust amb la seva nova vida, amb més temps lliure.

Fins que li va trucar Xavi Paredes, l’entrenador del Vilabàsquet Viladecans: la volia fitxar per a un grup força renovat. “Li vaig demanar uns dies per pensar-m’ho al Xavi, però jo ja sabia que li diria que sí perquè en les converses que vam tenir em va despertar les ganes per tornar. El projecte, el club i les jugadores m’encaixaven. Es van donar tots els factors”, concreta.

Li brillen els ulls quan reconeix que va arribar al primer entrenament amb la il·lusió d’una nena petita. “Sempre m’ha costat arrencar després d’un temps parada i la veritat és que em sento bé físicament, amb confiança i més competitiva que mai”, celebra. El pla amb la seva parella, però, no ha canviat: “Si tot va bé, d’aquí a uns mesos començarem el trasllat a A Coruña”. Hi ha alguna opció que continuï jugant allà? “La idea és que no, però soc la primera que dic que em retiro i després torno…”, tanca, divertida, Alonso.