“Però és que els nens […] ja han deixat de ser éssers en creixement que descobreixen el món a poc a poc i a través dels seus ulls”
Diari d’uns anys, Montserrat Roig.
L’educació en valors és un objectiu clau a tenir en compte per al desenvolupament integral de l’alumnat. L’escola s’hi compromet, òbviament, però què passa quan transcendeixen conductes impròpies? En qui es descarrega la responsabilitat quan proliferen gestos irrespectuosos, discriminatoris o que vulneren el dret a la imatge o la preservació de la intimitat, per exemple? És l’escola qui ha de subscriure aquest desmantellament? És la família la causant d’aquest despropòsit? En culpem l’administració?
Així com un arbre jove, acabat de plantar, s’acostuma a lligar a una estaca que l’ajuda a créixer ferm els primers anys, i quan ja ha aconseguit alçar-se ben formós sense ajut extern se li retira, els nostres infants necessiten que tots plegats els guiem en el camí del creixement personal cap a la seva autonomia.
Recentment, una allau de pares i mares ansiosos i preocupats per procurar el millor per als seus fills han assistit a l’assignació de les places escolars corresponents. L’escola és la màquina de tren que encapçala el comboi. Es compartimenta en els vagons de l’alumnat, el professorat, el personal d’administració i serveis, el monitoratge d’activitats complementàries, el departament d’orientació, l’AFA… Tots ells constitueixen el marc idoni per al procés d’ensenyament-aprenentatge i en són actors amb un paper principal que no dissemina el compromís de cadascun d’ells per esdevenir escenari de civilitat delicada.
El centre escolar és el motor, però si alguna peça de l’engranatge s’oxida i es desencaixa, el tren tendeix a descarrilar. Per tant, mantenir el rumb és tant màgic com essencial i imprescindible. Valors com l’educació sexual i afectiva, la igualtat de gènere, la cultura de l’esforç, el compromís, el consum responsable, el respecte, l’empatia o evitar el malbaratament alimentari constitueixen de per si l’ADN de la tasca escolar desenvolupada pels centres educatius.
És una custòdia compartida. Sense confiança mútua i corresponsabilitat tot es complica. Des de la darrera dècada del segle XX, els pares comencen a voler saber què es fa a l’escola, i aquesta es posa a demanar de forma més bel·ligerant la col·laboració de les famílies per tirar endavant el seu projecte educatiu. S’intenta, doncs, gestar una aliança que garanteixi ponts de diàleg comunicants per a interaccions positives. Malgrat tot, si aquest maridatge no sorgeix de forma espontània, i la beguda no fa més gustós l’àpat, es desencadenen un seguit de despropòsits construïts damunt de retrets.
Cal testimoniar una bona voluntat per fer de la relació família-escola una acció compartida
Està científicament provat que la implicació de la família és decisiva per a l’assoliment de l’èxit acadèmic, un aspecte clau del qual els pares n’haurien de ser plenament conscients.
I com es fa això? Per damunt de tot, a través de dimensions com la sensibilitat, la reciprocitat i l’establiment de límits, sempre a recer d’un bon clima afectiu a la llar. A casa convé parlar de l’escola, ajudar a desenvolupar uns bons hàbits de treball, insistir en la planificació, en el fet que l’actitud envers l’aprenentatge sigui positiva i es respecti la persona, instar a demanar ajuda quan es precisi, llegir junts… En definitiva, testimoniar una bona voluntat per fer de la relació família-escola una acció compartida. En aquest context, per tant, esdevenir models és determinant per a la formació d’aquells ‘testos’ que volem que s’assemblin a les ‘olles’.
Si els infants no saben què esperem d’ells, tampoc sabran què han de fer. Naturalment, ells es descobreixen a si mateixos a través de límits externs. En cas d’absència d’aquest topall, es poden confondre i prendre un rol omnipotent, completament erroni i nociu, que en arribar a l’adolescència esclati per manca de coneixement personal respecte de quin és el seu propi llindar. Els límits haurien de ser una mena de mur de contenció que guia sense jutjar i acompanya sense estrènyer. Malauradament, els docents lluiten diàriament contra actituds d’alumnes que confien que els pares els hi resoldran tot, independentment del que facin, i ja s’ha apuntat que aquest no és el camí; que el traçat idoni preveu l’emparament mutu d’ambdues institucions: la familiar i l’escolar.
Ens manca, per últim, una darrera perspectiva per sumar a aquesta deliberació. Es presta incloure el paper de l’administració en aquest improvisat sainet. Seria mesquí ignorar el sentiment de solitud que poden experimentar les famílies, la sensació d’incapacitat, quan no de culpabilitat, i les seves pors amanides de dubtes. Se senten discursos socials que parlen de manca de responsabilitat de les famílies mitjançant acusacions com que s’han desentès de les seves tasques educatives o bé que les han delegat per complet a l’escola. Potser hauríem de rebaixar el nivell d’exigència i pensar en tots els que rebutgen l’atenció familiar rebuda però ignoren com capejar la seva pròpia situació personal.
No seria competència de les administracions que des de diferents àmbits (serveis socials, centres de recursos pedagògics, plans educatius d’entorn o programes educatius de ciutat) es creessin instruments de suport? Si no es visualitza la funció educativa de la família i se li dona suport des d’un àmbit comunitari que atengui les seves variades necessitats, no s’oferiran sortides coherents a una mancança que afecta un bé col·lectiu. Existeixen propostes de tots colors, que amb la injecció de recursos econòmics i estructurals necessaris podrien ser mesures guaridores. Des de programes de relació intergeneracional (els avis, els nostres grans mestres!) fins a ajuts i programes d’activitats de vacances en família, passant per l’expansió d’iniciatives com ‘la casa dels petits’ (amb pares i mares novells i no tan novells que intercanvien experiències mentre els nens i nenes socialitzen), pel disseny d’activitats extraescolars amb una implicació més directa dels progenitors, per expandir el projecte de ‘patis oberts’ de les escoles, per clubs de lectura, per espais familiars que ajudin a llegir el món tot prenent un cafè…
Família, escola i societat, un trespeus aferrat al sòl que només ens pot empènyer ben amunt!
Ester Safont, docent
