Els confesso que, quan en el meu anterior article vaig parlar de les agressions contra la llengua catalana, ni tan sols no se’m passava pel magí la possibilitat que algú es despengés amb una bestiesa tan sublim com la que ha deixat anar el PP aquesta setmana passada. Sí, home, tot allò que el valencià no tan sols és una llengua diferent del català, sinó que ja s’escrivia amb l’alfabet ibèric allà pel segle VII abans de Crist. Queda clar que aquesta gent no es moquen amb mitja màniga. Ja posats, però, haurien d’haver tingut en compte un parell de coses.
La primera, és que l’escriptura ibèrica ha estat descodificada, però no interpretada. Ras i curt: sabem llegir els textos ibèrics, però no sabem què diuen ni els podem traduir. Per tant, difícilment podrem saber si allò és valencià fallero o garrulo meridional.
La segona, que la llengua ibèrica s’escrivia en tres signaris o escriptures diferents. La més coneguda i estesa, la nord-oriental, que era habitualment utilitzada en una extensa zona peninsular que, veges tu, inclou Catalunya i el País Valencià. A veure si encara resultarà que els íbers ho tenien més clar que ningú, això dels Països Catalans, i resulta que els populars els estan donant la raó.
Bromes a part, però, ja es veu que la intenció és clara: desmembrar el català per aconseguir-ne la desaparició. I una de les maneres és fer això que ha perpetrat el PP: presentar, a les Corts valencianes, una moció reclamant que la Real Academia de la Lengua Española inclogui, en la propera edició del diccionari general que edita aquesta institució, una definició del mot “valencià” que permeti la seva caracterització com a llengua distinta del català. Per cert, que tot això de l’ibèric és en l’exposició de motius d’aquesta memorable peça, que sens dubte passarà als annals de la literatura parlamentària. Entre d’altres motius, perquè el seu autor maltracta despietadament l’ortografia.
Jo em pregunto des de quan una llengua, per afirmar-se i afermar-se, necessita que una altra llengua la reconegui. Trobo que això implica situar-se en una posició subalterna; ço és, que com que la llengua “important” (el castellà) reconeix la llengua secundària o menor (el valencià “ibèric”), aquesta darrera queda plenament justificada i no li cal res més. Submissió en estat pur.
A què treu cap, tot això? Doncs, deixant de banda l’eterna tirada dels populars a l’ús de l’anticatalanisme com arma política, vet aquí que les darreres enquestes apunten la fi de la llarga hegemonia pepera al País Valencià. Diuen, els darrers treballs demoscòpics, que els nacionalistes espanyols de la UPyD poden queixalar un significatiu nombre de vots als populars, i això els ha posat neguitosos. I ben segur que al carrer Génova tampoc no estan gens tranquils. Si cau València, que és un dels feus importants, què passarà a la resta? Per això fan mans i mànigues per seguir governant. Malgrat els escàndols, els processats i tota la pesca. Per això desenterren les qüestions relacionades amb la llengua, perquè confien que per aquesta via poden mobilitzar una part de l’electorat que sempre ha estat sensible al missatge anticatalà.
Feina rai, però. La societat valenciana ha evolucionat, i reclama que se la tracti amb el respecte que es mereix. I això inclou que els polítics que la representen siguin capaços de distingir l’escriptura ibèrica d’un plat d’embotits.
Per Octavi Despuig / Hostafrancs
