Són molts els reptes que ha hagut d’entomar el comerç de proximitat de les nostres ciutats, dels nostres barris, en els darrers anys. Són molts, i els hem anat entomant mentre han anat apareixent, com podíem. A vegades amb mesures d’estímul de les administracions. A vegades amb resignació. Altres, amb campanyes de promoció del comerç local. En moltes d’elles ideant solucions més enginyoses.
En la majoria d’elles, per no dir en totes, el sector associatiu del comerç ha esdevingut l’eina per poder fer la pressió necessària que aboqués a una solució de consens. L’agrupació dels comerciants, sigui territorial, com els eixos comercials o les associacions de comerciants, o sigui sectorial, a través dels gremis. L’agrupació del comerç per interessos col·lectius ens dona múscul al sector a l’hora de plantejar reptes, esdevenir lobby i defensar el nostre model. Això cal perquè les administracions per elles mateixes acostumen a anar tard i a remolc dels plantejaments de la societat civil.
Recordem grans reptes als quals el sector del retail ha hagut de fer front els darrers lustres. L’arribada de les grans superfícies comercials que feren desaparèixer comerç interior, amb la connivència d’ajuntaments i fons d’inversió; la liberalització dels horaris comercials; la desertització interior dels barris; la crisi econòmica, de consum i de liquiditat dels darrers quinze anys o l’arribada del comerç electrònic de grans distribuïdores, que imposa noves formes de consum. Amb aquest darrer encara hi estem lluitant per oferir alternatives, quan arriba la pitjor notícia en forma de pandèmia que paralitza el nostre teixit.
Aquests dies són molts els manifestos, comunicats, demandes, crítiques, peticions i recomanacions que han sorgit de tots els estaments representatius dels sectors comercials i productius del país. Receptes, moltes vegades, complementàries. Tothom defensant la seva parcel·la de representativitat. Potser ens ha faltat visió unitària a l’inici, que s’ha resolt finalment amb un manifest unitari del sector comercial català, proposat per la Conselleria d’Empresa. Cal dir que tampoc és natural que sigui una consellera la que proposa al sector que s’uneixi per fer un manifest conjunt. Quelcom grinyola a l’hora de trobar consensos.
Tanmateix, si, abans de la crisi, el projecte d’anar creant Apeus (àrees de promoció econòmica urbana) arreu dels barris era una oportunitat de revalorar la relació entre territori i comerç, aquests esdevenen avui més necessaris que mai per a la gestió de les accions conjuntes del comerç de proximitat.
El nostre retail ha rebut una estocada amb aquesta crisi que, independentment de com es resolgui, posa de manifest alguns factors als quals cal donar resposta, ara sí, de manera urgent.
A) La manca de digitalització del nostre comerç. No és tant que cada petit comerç tingui un web, sinó que existeixin plataformes agrupades de distribució local que fomentin el comerç de proximitat, la marca pròpia, el factor kilòmetre zero. Els Apeus han de fomentar aquests market places de proximitat i aconseguir que, de forma coordinada, formin un gran espai del comerç ciutadà barceloní. Eines com la que ha ofert aquests dies Barcelona Comerç amb la plataforma Comerç Obert són un primer pas d’aquesta necessitat grupal.
B) El retorn als orígens. El nou panorama sorgit de la crisi torna a posar en valor els conceptes que regeixen al comerç de proximitat: “compra al barri”, “el comerç de proximitat et necessita” i altres missatges i codis ètics, també en la solidaritat veïnal, en el suport a les persones més vulnerables. Professionals de les farmàcies, dels mercats i l’alimentació i de les botigues de productes de primera necessitat són considerats herois. Aquest valor que avui se’ns dona ja no podem permetre que desaparegui. Que Barcelona i el sector del comerç treballin la pròpia “marca Barcelona” per reforçar el sector productiu, el comercial i el turístic, de forma conjunta, ha d’esdevenir una prioritat.
C) La representativitat. Es demostra que el comerç, agrupat, té més força. En moments com aquest, la resposta conjunta, la creativitat, la innovació o les eines per posar-se al dia són, en certa manera, potestat del comerç agrupat. Fer evident la necessitat que tot el comerç d’un entorn tingui la corresponsabilitat de formar part d’un teixit econòmic i social, pagar la quota, ha de formar part de l’ADN del comerç del futur. I fer cada cop més indispensable l’accés a uns serveis i beneficis al comerç que hi aposta decididament.
Estic segur que ens cal un gran Simposi del Comerç de Proximitat en els pròxims mesos, amb els principals agents, fins i tot amb el continent a través de Vitrines d’Europe, i amb les principals administracions, que posi les bases d’una estratègia comuna, compartida i cada cop més ampla que permeti el manteniment d’allò del que sempre hem presumit: el comerç català com a patrimoni material i immaterial del nostre país.
