Aquest mes de juliol ha fet un any d’ençà que es va constituir formalment el Ple del Districte de Sants-Montjuïc. Més de dos mesos varen transcórrer abans no vàrem tenir govern al Districte. Una dilació i un tarannà que sembla que han esdevingut una marca del govern aquest primer any de mandat.
Perquè si algun adjectiu s’ajusta al balanç de govern dels darrers dotze mesos al Districte, és precisament el de paràlisi. Paràlisi activa i paràlisi passiva. Algunes obres aprovades i pressupostades com la segona fase de la reforma del Paral·lel es van aturar, de manera expressa, sense gaire solta ni volta ni haver fet cap profit als veïns. Més aviat al contrari. D’altres paràlisis han estat passives, ja que en aquest darrer anys no s’ha executat, planificat o endegat cap projecte nou que provingui de la cartera de propostes del nou govern. Els únics projectes que són en curs o s’han pogut finalitzar són tots del mandat anterior: Can Mantega, urbanització de Can Batlló, la Lleialtat, Jardins de la Rambla de Sants, carrer Corral…
El govern municipal d’Ada Colau, a la ciutat i al Districte, no té aprovades ni discutides amb l’oposició cap de les eines fonamentals per abordar la majoria d’actuacions que es requereixen a nivell de la ciutat i dels nostres barris. Ni el PAD (Pla d’Actuació del Districte), ni el PIM (Pla d’Inversions Municipal), ni tampoc el PAM(Pla d’Actuació Municipal) han tirat encara endavant després de 14 mesos de les eleccions.
Autisme i absentisme són potser uns altres epítets que s’ha guanyat a pols la gestió de la regidoria de Sants-Montjuïc: l’absència del regidor en la major part de les activitats del districte i del teixit associatiu ha estat un clam els darrers mesos. I ha estat interpretat per a molts com un menys teniment a la institució i al teixit ciutadà i associatiu dels nostres barris. La poca comunicació i la manca de fluïdesa del govern del districte amb els ciutadans han tingut la seva rèplica amb les organitzacions polítiques que la representen. Malgrat ser un govern en minoria que va guanyar a la ciutat per tan sols 17.000 respecte del segon partit més votat, la voluntat o capacitat per interactuar i comunicar-se fluidament amb els partits de l’oposició (30 regidors de 41) ha estat autística. I al Districte, la dinàmica no ha estat molt diferent.
Les coses que funcionen i funcionen bé a la ciutat i al Districte és perquè ja són així habitualment, gràcies als nostres treballadors municipals. A ERC històricament ens hem guanyat la fama, espero que merescuda, de fer oposicions responsables i constructives. I no seria altre, el desig d’aquest humil conseller, que el de poder fer un balanç farcit de projectes executats, en curs o en procés de definició. Quan l’oposició més negativa es pot lluir en excés, acostuma a ser un mal símptoma per a la ciutadania i per al bé comú.
La incorporació del PSC-PSOE al govern de la ciutat i del Districte, lluny de significar una esperança perquè arribessin els canvis i les transformacions que la ciutat necessita, ha suposat un gerro d’aigua freda. La “nova política” al crit de”fora la màfia” i “fora la casta” ha pactat el govern de la ciutat amb aquells que l’han governat durant trenta anys, i que segons Barcelona En Comú, eren l’antítesi del model de Barcelona que ens proposaven.
Però no defallim, que hi ha molt per fer i quasi tot és possible. Ens queden tres anys per construir, des de l’oposició responsable en el nostre cas, el canvi real -que alguns semblen haver aparcat- per una Barcelona justa, pròspera, al servei del seus ciutadans i oberta al món com a capital de la República Catalana. I és aquí on sempre ens trobareu.
