Diu que aquests dies els agents de l’ocupant a Catalunya se senten traïts. Tants esforços per fer-nos creure que està plovent quan se’ns pixen a sobre! Tantes consignes mediàtiques intentant fer-nos creure que la racionalitat que ens empeny a la independència és en realitat un simple sentimentalisme etnicista i ara, a la mínima que les elits catalanes baden un moment, es troben amb uns pressupostos que continuen en “més del mateix” del colonialisme identitari castellà. D’entre els col·laboracionistes n’hi ha de més espavilats que han decidit desaparèixer una temporada, estalviant-se sofriments previsibles, i n’hi ha que acabaran més calbs encara de rebre calbots per totes bandes.
En aquesta reflexió vull parlar només dels espavilats (en aquest cas “espavilades”). Resulta que, per si no n’hi hagués prou, a can PSOE ha aparegut un probable nou aspirant al lideratge del partit (i, per tant, a la ulterior presidència d’Espanya): la presidenta d’Andalusia. Quina és la diferència entre els dirigents polítics espanyols que aspiren a la Presidència d’Espanya i els que no tenen tal aspiració? La catalanofòbia dosificada. Es tracta d’una condició indispensable, atès que el nostre paper a efectes propagandístics és similar al recurs d’altres èpoques contra els maçons i els semites (jueus o àrabs). En aquest paper ho té molt més fàcil Susana Díaz que no pas Carme Chacón.
Ambdues líders són conscients de gaudir d’una gran oportunitat i ambdues són conscients que no es pot guanyar a Espanya sense una dosi important de propaganda anticatalana. Tanmateix, la Chacón no podia aprofitar les seves opcions sense contrarrestar la seva condició de catalana (la qual cosa la faria sospitosa d’entrada) i ha hagut d’estudiar al Canadà tècniques per fer que les nacions se sentin satisfetes en la seva condició de sotmeses. Aquest problema no el té la senyora Díaz.
Una característica d’ambdues senyores és com defugen l’anàlisi des de la racionalitat. Quan toca demostrar el seu nacionalisme espanyol no he vist encara que agafin el llistat català de greuges i que facin propostes de solució de la discriminació que sofrim. Es limiten només a clixés i a fantasies sobre la culpa que té tal polític que suposen que ha inventat el catalanisme o tal altre que no ha sabut imposar als catalans la resignació. Suposo que qualsevol frase que masteguin en el sentit d’estudiar un canvi en la relació econòmica Catalunya-Espanya podria ser sospitosa de condescendència amb la secessió.
La conseqüència és un discurs que a Catalunya és escoltat com a aliè, que no serveix aquí però que és fonamental allà. Es tracta de consignes que nosaltres percebem amb grans dosis de sentimentalisme espanyolista i que ens parlen d’un hipotètic sentiment romàntic català en el qual no ens identifiquem perquè la majoria del nou independentisme sorgeix de la racionalitat. Ens diuen que parlen de nosaltres però ens adonem que estan parlant d’ells i d’elles mateixes, de l’espanyolisme guiat per la sang, els llibres sagrats i les mentides. En tota aquesta comèdia la senyora Susana Díaz ho té molt fàcil, però la senyora Chacón (i el senyor Duran i el senyor Navarro i els pocs empresaris que treuen algunes molles del nostre espoli) ho tenen francament pelut.
