Malgrat que els jerarques del PP pontifiquen que la crisi econòmica s’ha acabat, el gruix dels mortals cada cop anem més malament. Encara que els dirigents econòmics dels conservadors espanyolistes declarin que hem entrat en el camí del “creixement” econòmic, cada vegada –els particulars i les famílies– han de fer miracles per poder fer front a les mortíferes i mortificadores factures domèstiques dels subministraments bàsics.
No hi ha dubte que, més enllà de l’atur i la pobresa, el fet de poder arribar a pagar, normalment cada mes, les despeses bàsiques d’aigua, llum, gas, telèfon, electricitat i –ja no diguem el lloguer o la hipoteca– s’ha convertit en un autèntic esport de risc. I és clar, un ésser humà, una persona normal, un ciutadà estàndard que religiosament paga els seus impostos quan no pot utilitzar, per raons econòmiques i socials, aquests sis serveis bàsics, ja no té cabuda en la nostra societat i esdevé, automàticament, un autèntic “mort vivent”.
Ja fa força temps que es parla (i la UE també ho posa de manifest) que a casa nostra els rics cada dia estan més blindats de tot i, en conseqüència, són més rics i feliços i, per contra, els pobres cada vegada són més pobres. Però el pitjor de tot és que aquest sistema postmodernista del capitalisme financer, cínic i, a voltes, metafísic (en el sentit industrial del terme) està vampiritzant completament la classe mitjana i creant les bases per un sistema polític irresponsable, antidemocràtic i rabiüdament insostenible.
I aquí, quan apareix la paraula política cal esmentar, ben clarament, que aquesta està fracassant estrepitosament; ja que la política, en democràcia, és la clau de volta que permet viure en una societat, mínimament, digna i justa; és l’instrument per lluitar eficaçment contra la xacra de la corrupció, la qual cosa és la conseqüència dels interessos econòmics descontrolats d’una minoria molt minoritària. De fet, la política és la que ha de fer possible una justícia social, eficaç i independent, que escapci de debò el càncer de la corrupció i de les desigualtats, i ens permeti fer front a les, martiritzadores, factures domèstiques.
Per Josep M. Loste
