A finals de la dècada dels vuitanta, els Països Catalans van esdevenir una de les avantguardes internacionals en contra de la construcció de centrals nuclears. Recordeu l’icònic lema “Nuclears? No, gràcies”? Omplia molts carrers de ciutats i pobles demostrant, no només la força de l’activisme ecologista, sinó la penetració cultural que va tenir en tota la societat. El seu gran èxit va ser desfer la idea, tan difosa des de les elits econòmiques, que l’energia nuclear era sinònim de prosperitat.
Aquestes darreres setmanes no puc deixar de veure-hi similituds amb la resposta popular que està rebent l’onada de macroprojectes que assalta el país. L’exemple més evident d’això ha estat la manifestació de milers de persones a Barcelona en contra de la instal·lació de macroprojectes arreu del país del passat 4 de març.
Quaranta anys després d’aquella llavor plantada contra les nuclears, la crida a la resistència va retornar més àmplia que mai i capaç d’unir milers de veus de tot el territori per oposar-se al Quart Cinturó, als grans parcs eòlics i solars, al projecte Hard Rock a Tarragona, a l’ampliació de l’aeroport del Prat, als Jocs Olímpics d’hivern al Pirineu o a la Copa Amèrica de Vela a Barcelona.
Rere centenars de pancartes que confrontaven la política d’especulació que promou la construcció de més urbanitzacions, casinos i parcs solars i eòlics, milers de persones van fer sentir la seva veu en defensa d’una política realment compromesa amb la lluita contra el canvi climàtic, la protecció dels ecosistemes i per garantir un futur digne per a totes. Veus que reivindicaven que una altra manera de fer les coses és possible.
O permets que arribin més turistes i avions o redueixes les emissions de CO2 i protegeixes els ecosistemes
Blanc o negre. La demostració d’unitat va fer evident que no hi ha mitges tintes possibles. Dos models contraposats que obliguen tothom a posicionar-se malgrat els intents de certs partits per trobar artefactes retòrics que suavitzin les contradiccions davant el seu electorat. Això és el que està passant a les files d’En Comú Podem. Votar a favor d’uns pressupostos de la Generalitat que faciliten la construcció del Quart Cinturó al Vallès i participar en la jornada de mobilització és un tret al peu i, també –i convé dir-ho–, una traïció històrica a la tradició ecologista de les seves bases.
I això també està passant a Esquerra Republicana. La impertèrrita renúncia als seus postulats històrics sobre el Quart Cinturó al Vallès o sobre l’ampliació de l’aeroport del Prat ha sacsejat les bases, especialment del Vallès. Contradiccions assumides amb l’única finalitat de mantenir el control de la Generalitat convençuts que només així es podran produir canvis. Però o permets que arribin més turistes i avions o redueixes les emissions de CO2 i protegeixes els ecosistemes. Blanc o negre, un cop més.
Ara, la pilota és a la teulada d’aquesta esquerra afable i alineada amb el poder econòmic, i només aquests partits poden decidir amb qui juguen la partida. Com a contrapunt imprescindible: les que sempre hi són. On no volen arribar els partits hi arriba la gent, i la manifestació que va tenir lloc contra els macroprojectes és una prova que la societat civil està alçada i mobilitzada.
Fa temps que el país ha comprès que vendre’s el territori per construir grans macroprojectes és una condemna cruel i egoista per a les generacions futures. “Ho hem gastat tot en la sembra i ara no podem regar”, cantaven els valencians Al Tall l’any 1979 en la seva cançó “Nuclears? No, gràcies!”. Avui, aquelles melodies tornen a ressonar en ple segle XXI per recordar-nos que de la llavor plantada fa quaranta anys neixen les arrels d’avui i els fruits de demà.
Marc Cerdà, ambientòleg, doctor en Ciències del Mar i membre de l’Observatori Crític del Canvi Climàtic
