Duran i Lleida és un polític llest i avesat a navegar entre dues aigües, ara a babord ara a estribord, segons convé i com empenyen els corrents i vents més forts i amb qui se les ha de tenir. És un home experimentat, que les ha vist de tots colors, això no se li pot negar. Ara demostra la seva maniobrabilitat (deixem els símils mariners i passem a l’enginyeria) i proposa una tercera via per sortir de l’atzucac de l’actual estat de desencaix entre Espanya i Catalunya.
Tira pel camí del mig, planteja una nova forma de relacions econòmiques, socials, parla de federar-se i altres propostes més o menys agosarades pel moment polític en el que ens movem. La realitat és que a l’hora de fer una proposta s’ha de comptar amb quina serà l’actitud de les dues parts enfrontades, quina relació de forces hi ha, quins partits polítics poden donar-hi suport, quina és l’actitud de la massa social, què en pensen els lobbys i interessos de les grans empreses, etcètera. Com pot encarrilar el tren amb una tercera via, si les vies de la dreta (P.P, UPyD) i de l’esquerra (PSOE) no entren en el joc? Quins trumfos té a la mà el senyor Duran? M’atreveixo a dir que a la jugada està fent una catxa -“farol”- per desorientar amics i contraris. Amb una via al mig, a no ser que sigui un monorail penjat, no hi haurà forma i encara que els enginyers de camins (els polítics d’una i altra banda) hi posin tota la bona voluntat possible, no s’arribarà a l’estació proposada, que és l’entesa entre Espanya i Catalunya.
Perquè una tercera via que ens porti, en el futur, a on? Quina és la destinació i les condicions de l’estació terminal? Més que un xoc de trens, el que pot succeir és que el tren quedi aturat en el trajecte i mai arribi a fer parada al no lloc, per circular per una via morta.
