Hi ha paraules que, com un mantra qualsevol, es repeteixen una i mil vegades com, per exemple, l’expressió “s’ha de feminitzar la política”.
Difícilment trobarem dirigents polítics que no estiguin d’acord amb aquesta frase i manifestin el seu compromís a lluitar per fer real la igualtat i la participació de les dones en tot allò que, ara per ara, sembla estar reservat només per a homes.
No cal parlar de les llistes paritàries en les conteses electorals, en els òrgans de direcció dels partits, en els consells d’administració de les empreses…
Tanmateix, sembla com si el problema només es reduís, principalment, a l’àmbit polític. En tot cas, es podria ampliar, també, a les grans empreses.
Però, què passa amb els molts altres àmbits que també juguen un paper important en la nostra societat? Em refereixo, principalment, als mitjans de comunicació…
Quantes dones són directores de diaris o de revistes que no siguin del cor?
Quantes columnes d’opinió estan signades per dones?
Quantes directores de teatre o de cinema?
Quantes presideixen equips de futbol?
Mireu, mireu i consulteu… És escandalós!
Podríem continuar la llista, però seria interminable. Ho deixem aquí. Això sí, amb una observació: tots aquells mitjans que defensen l’important paper de la dona en la necessària i urgent feminització dels òrgans directius de qualsevol organització o entitat del tipus que sigui, que mirin qui opina a les pàgines dels seus diaris, a les seves ràdios, a les seves televisions… També els partits que mirin qui són els seus principals dirigents… Els bancs -llevat una excepció- que mirin qui els presideix i quina és la composició dels consells d’administració…
El més trist és que, quan es feminitza un programa, posem per cas de TV, es fa més aviat ridiculitzant els personatges que se’n fan càrrec. Us heu preguntat perquè triomfen les dones en els mitjans?
Cal repetir els comentaris d’un il·lustre acadèmic referint-se a l’alcaldessa de Barcelona? Per cert, sabeu quantes dones hi ha a la RAE?
Un bon amic em diu que, possiblement, certs comportaments dels exalcaldes de Barcelona i Badalona no tan sols s’explica per la pèrdua de l’alcaldia sinó, i sobretot, perquè van ser substituïts per dones.
Com a mestre puc afirmar que en l’àmbit de l’ensenyament sí que s’ha feminitzat les etapes de primària i secundària. No així la superior… Aquesta queda reservada per als homes.
No ens dóna això una pista sobre qui han de ser els que més tard ocuparan llocs de responsabilitat a la societat?
De totes maneres, la culpa, si hi ha culpables, no només és dels homes. També les dones han d’assumir la seva responsabilitat. Tan sols quan les dones siguin les impulsores i les principals protagonistes d’un canvi de model social per aconseguir la igualtat real d’oportunitats, aquesta igualtat serà possible. I no cal argumentar que els homes no els deixem espai. Els canvis no només no són fàcils sinó que es fan quan hi ha compromís i voluntat per part de qui vol aquest canvi.
La igualtat no es concedeix ni es regala, sinó que es conquista. I això serveix per a tot.
Mentre siguin majoritàriament els homes els que reclamen aquesta feminització de la societat, serà difícil fer-la realitat.
