El que la nit electoral del 26 de maig a l’Estació del Nord ―seu d’ERC― semblava una obvietat, i més després d’escoltar la derrotada Ada Colau felicitar Ernest Maragall com a guanyador, l’endemà tot quedava en paper mullat. L’alcaldessa en funcions feia valer allò que diuen que els comuns són ambigus per naturalesa: puntualitzava, rectificava i qualificava les paraules de Maragall ―en celebrar la victòria― de ser massa independentistes, massa en clau de país i poc centrades en Barcelona; abraçada al PSC de Jaume Collboni i catifa vermella al ciutadà Manuel Valls.

Abans d’entrar a fons a analitzar l’amnèsia política amb què sembla que ha estat abduïda Ada Colau, deixin-me remarcar el canvi d’hegemonia que ens han deixat els resultats del 26-M a Catalunya: ERC ha estat la força més votada i qui ha obtingut més regidors al país ―creix a totes les comarques i a l’àrea metropolitana―, en detriment de l’espai postconvergent, que passa a ser la tercera força ―perd 130.000 vots― tot just per darrere del PSC. Els socialistes remunten per l’efecte Pedro Sánchez i s’aprofiten de la gran davallada de les confluències de Pablo Iglesias, que només queda per davant de Cs i PP. I amb una CUP molt minvada ―la formació més afectada per l’efecte de les Primàries Catalunya― a qui l’Estat sembla que, involuntàriament, li ha furtat 56.000 vots. Uns resultats que deixen fora del consistori el candidat de Barcelona és Capital, Jordi Graupera, que havia de ser l’alcalde de Barcelona segons Twitter i que, paradoxalment, no l’ha votat ni un de cada cinc dels seus seguidors en aquesta plataforma social.

Però tornant a la qüestió cabdal, fins on serà capaç d’arribar Ada Colau? Aquests últims dies, Colau s’ha escarrassat a deixar clar que no hi haurà pactes ocults, que tampoc pactarà amb la dreta ―referint-se a l’espai postconvergent i Ciutadans― i que aposta per un pacte amb PSC i ERC. Colau sap, perfectament, que això és impossible i per això ho verbalitza.

L’alcaldessa Colau sembla que té poca memòria o que és víctima d’una amnèsia circumstancial temporal i transitòria. Ja no recorda com les bases del seu partit van avalar l’expulsió del PSC de Collboni de l’Ajuntament de Barcelona per la decisió del PSC-PSOE de donar suport a l’article 155. Tampoc sembla recordar el motiu pel qual el PSC va acceptar els vots del PP a la ciutat de Badalona, amb l’objectiu de fer fora una alcaldessa independentista. La jugada mestra entre PSC/PP va treure la vara a Dolors Sabater, una acció del PSC que la mateixa Colau va titllar com a “suïcidi polític i una gran decepció”.

Paradoxalment i incomprensiblement per a la resta de mortals, ara Ada Colau està entusiasmada amb Miquel Iceta i el “farem el que sigui per impedir un alcalde independentista a la ciutat de Barcelona”. Quatre anys han estat suficients perquè aquella activista de la PAH, que va renunciar al vehicle oficial ―bé, només les primeres dues setmanes de mandat―, s’hagi aburgesat. Colau ha oblidat completament el que tot just passava ara fa quatre anys: ERC va dir un “no” rotund a la proposta de convergents i socialistes per impedir que Ada Colau arribés a l’alcaldia de Barcelona. I no només això, sinó que els republicans van votar a favor de la seva investidura.

Ernest Maragall ja ha mogut fitxa, ara és a Ada Colau i a l’espai dels comuns a qui els toca decidir: si accepten els resultats i, per tant, Maragall d’alcalde amb les seves propostes polítiques per fer governable l’Ajuntament de Barcelona ―un fet avalat per l’exdirigent dels comuns Xavier Domènech― o fer allò que ella no va aconseguir a les urnes, signar el “pacte amb el diable” amb la dreta espanyola més reaccionària, els hereus polítics dels que van entrar per la Diagonal aquell gener de 1939 i van rebatre amb les armes i l’exili l’alcaldia de l’últim alcalde republicà de la ciutat de Barcelona, Hilari Salvadó.

L’aval de Colau al “pacte de les elits” a l’Ajuntament de Barcelona és pa per a avui i gana per a demà. Ernest Maragall és l’únic que pot iniciar una nova etapa gloriosa per a la ciutat i posar fi a quatre anys d’un projecte polític ple d’expectatives, interrogants i decepcions, i que deixa els comuns en una situació similar a la de l’antiga Iniciativa per Catalunya Verds (ICV).

Barcelona ha de ser el reflex del país, una ciutat republicana i defensora dels drets i les llibertats. Maragall pot governar, ha de governar, sigui amb suport puntual o amb un pacte amb els comuns, fet que gairebé doblaria en regidors l’actual govern obtingut per Colau fins ara. Ada Colau ha d’escollir: el “pacte de les elits de PSC i Ciutadans” i que comportaria el suïcidi polític dels comuns a Catalunya ―un fet que els deixaria molt tocats de cara a unes eventuals eleccions al Parlament― o tornar el gest que va fer ERC amb ella fa quatre anys, fent que Ada Colau fos la primera alcaldessa de la història a la ciutat comtal.

I mentrestant, la ciutat espera amb urgència unes polítiques que donin solucions als problemes diaris d’una ciutat puntera a Europa i en constant evolució i creixement. Polítiques municipals que aportin solucions a la problemàtica de l’habitatge, a la seguretat i a la convivència. Solucions que aportin l’equilibri entre la convivència dels 1,5 milions d’habitants i els 30 milions de turistes que rep la ciutat anualment. L’equilibri de l’increment d’un 600% dels pisos turístics amb la pèrdua dels 15.000 habitants que ha patit el barri de Ciutat Vella. El tramvia per la Diagonal i una solució per a la municipalització de l’aigua.

El 15 de juny, el desenllaç.

Publicat a El Nacional.cat