Gran part dels països àrabs han esclatat en una onada d’indignació. Són països que estan sotmesos a dictadures i governs que no deixen als seus ciutadans expressar-se lliurement. Però no es tracta només d’un problema de lliure expressió, sinó de corrupció, mancances econòmiques, una burocràcia que ofega les iniciatives… Cada país tindrà una trajectòria diferent, però el que és clar es que hi haurà un abans i un desprès a partir dels esdeveniments de Tunísia. Des d’Europa, veiem aquests països amb una barreja de prepotència i por. Prepotència, perquè des dels mitjans de comunicació tothom opina què haurien de fer, de quina manera s’haurien de governar o quin hauria de ser el seu camí. Amb por, perquè depèn quins governs pugin al poder podrien canviar les regles de joc respecte a Israel o al subministrament de gas o petroli que tant necessita Europa.
A Europa ens omplim la boca amb les paraules Democràcia i Llibertat però, amb un oblit interessat, passem per alt el recolzament que han donat els nostres governs durant anys als governs d’aquells països o el silenci davant del cop d’Estat de fa uns anys a Argèlia contra un govern elegit democràticament, malgrat que fos islamista. Però, què passa a Europa? Pensem que aquí estem millor informats que a l’Orient Mitjà. Però vet aquí que des de fa dos anys s’està produint una revolució a Islàndia i poques persones s’han assabentat perquè els mitjans de comunicació, o no informen o informen escasament. Quina serà la raó? No serà perquè l’exemple d’Islàndia podria escampar-se a la resta d’Europa? I què està passant a Islàndia? A poc de començar la crisi es van nacionalitzar els principals bancs del país, el conjunt dels deutes bancaris d’Islàndia equivalia a varies vegades el seu PIB, les protestes de la població a conseqüència de la crisi van fer caure el govern, mitjançant un referèndum es van negar a retornar el deute que obligava a cada família a pagar uns diners durant quince anys i que havien contraït els bancs i el govern anterior i, per últim, vint i cinc voluntaris elegits per la població estan redactant una nova Constitució. Malgrat aquesta excepció, aquí els abusos del sistema no ens movilitzen. Tal vegada, per aquesta raó, Stéphane Hessel, un senyor de noranta-tres anys ha escrit un petit llibre anomenat Indigneu-vos!, fent una crida als joves perquè s’indignin, perquè la pitjor actitut que es pot pendre és la indiferència i perquè de la indignació sortirà el compromís que farà canviar les coses.
Enrique Collado, president d’Amalgama
