“No arribem a finals d’any”. El crit d’alerta llançat pel director del Banc dels Aliments, Lluís Fatjó-Vilas, a l’inici de la campanya del Gran Recapte ha de fer-nos girar totes les mirades cap a la profunda emergència social que vivim. Ens està dient que amb el volums habituals de la recollida solidària d’aliments no n’hi hauria prou per cobrir les necessitats en els pròxims mesos de pandèmia. El Banc dels Aliments fa una crida a una solidaritat més necessària que mai. Les entitats que es dediquen al suport més bàsic de tots, el de l’alimentació, no donen l’abast. La xarxa de suport social ha de multiplicar el seu esforç perquè es multipliquen les necessitats.
A Sants i Hostafrancs en tenim un exemple: el menjador i centre social Canpedró. La fundació que dirigeix Teresa Villoro va haver de triplicar la seva capacitat de suport durant la primera onada de la pandèmia la primavera passada, justament quan el confinament general va deixar l’entitat sense voluntaris. Ara, els responsables de Canpedró treballen al doble d’intensitat del que era habitual abans de la pandèmia. Saben que la situació no millorarà en els pròxims mesos. Estem parlant d’un centre modest, amb unes instal·lacions més aviat petites, però que atén diàriament un centenar de persones, de Sants-Hostafrancs i d’altres barris de la ciutat. Ho fan comptant amb tot el que poden: el que els arriba del Banc dels Aliments, el que ofereixen empreses o entitats de barri; amb els ajuts –sempre massa limitats– de les administracions, i amb la seva pròpia iniciativa de menús gastronòmics o tapes solidàries.
Què ens diu tot això? D’entrada, que aquest és un temps que demana mobilitzar al màxim la solidaritat. Que és indispensable que aquella part de la ciutadania que pot mantenir una estabilitat econòmica destini una part del seu benestar a ajudar els que han caigut en el sac de la pobresa extrema. Les donacions al Gran Recapte o l’esforç d’entitats com Canpedró són un paraigua imprescindible, però això que ens passa no és un xàfec ni una tempesta passatgera.
El Gran Recapte o Canpedró són imprescindibles, però cal una resposta social del poder públic: no és temps per prescindir de la ideologia
L’emergència social, agreujada per la pandèmia, és estructural. Requereix una resposta social de mirada llarga per part dels poders públics. Una resposta que vagi més enllà d’atendre les necessitats més urgents. Si en aquest difícil segle XXI no volem tenir una societat trencada per la bretxa entre els molt rics i els molt pobres, cal fer coses diferents de les que es van fer en els segles XIX i XX. Els estats (en el nostre cas, l’actual estat espanyol autonòmic o un futurible estat de Catalunya) serveixen per això: per administrar recursos comunitaris i redistribuir-los, de manera que millori la cohesió social. Ja sabem que el món liberal-conservador entén l’estat d’una altra manera, però quan venen mal dades com ara, els grans defensors de deixar-ho tot en mans del mercat són els primers que reclamen ajudes i respostes al poder públic.
A Catalunya les eleccions de 2021 aniran, sobretot, d’això. El conflicte polític que es va fer evident la tardor de 2017 segueix obert i marcarà l’agenda dels pròxims temps, però no és l’única preocupació al carrer. La fragmentació electoral que ara veiem en un determinat sector de l’independentisme i sobiranisme és una prova evident que ja no som a la tardor de 2017 i que les fórmules polítiques de fa tres anys potser ja no són reproduïbles. Aquest no és temps per prescindir de la ideologia. El debat Catalunya-Espanya no es pot deslligar de la preocupació prioritària en aquests moments: la necessitat de tenir un govern que gestioni la crisi. Si pot ser, amb recursos i no amb engrunes. Si pot ser, evitant desoris com el de les últimes ajudes als autònoms. Si és possible, posant l’eficiència per davant de les pancartes.
