Ara fa uns mesos va començar a escoltar-se un run run sobre que l’Avinguda Paral·lel volia recuperar el seu esplendor artístic del passat. Primer va ser la revitalització de molts teatres de la zona, després va venir la inauguració de nous espais com l’Artèria Paral·lel, però no ha estat fins a aquesta setmana, amb la reobertura d’El Molino, que la gent s’ha començat a convèncer que aquell run run era quelcom més que un rumor o una declaració benintencionada d’intencions. I és que El Molino, a més de ser l’espai més emblemàtic del Paral·lel, és un símbol de la ciutat, una imatge registrada a l’imaginari de tots els barcelonins, una història que ningú volia que s’acabés. El context històric en què va madurar va convertir el Molino en el principal referent de la Barcelona més canalla, en un dels escenaris que oferia llibertat i esbarjo en temps de penúries i repressió, una porta oberta al descobriment de l’erotisme i la insinuació i, sobretot, un refugi per a tots aquells que no es comformaven en seguir la línia recta que marcava la moral imposada des del Règim. És per això, pel poder dels símbols, que només quan s’ha confirmat que les aspes d’El Molino tornen a girar després de 13 anys de silenci, ens comencem a creure que allò de regenerar el moviment cultural del Paral·lel anava en serio.
