El debat sobre la llei electoral catalana es torna a obrir. Si bé és cert que la majoria dels grups parlamentaris estan d’acord en elaborar una llei electoral per a Catalunya, és també evident la manca d’unanimitat entre ells. I és que ens trobem davant el que anomenem, en argot polític, una xarxa oberta; caracteritzada per la pluralitat d’actors que hi participen i, per consegüent, pel difícil consens.
Tanmateix, dues coses són clares: la nova llei ha de garantir la major proporcionalitat i la major representativitat possible. Un apropament cap al model electoral alemany seria, a priori, el millor camí a seguir. Emperò, l’aplicació d’aquest sistema a Catalunya també presenta punts febles.
El sistema electoral alemany és de caràcter mixt; combina l’elecció parlamentària amb l’elecció proporcional. A la vegada que assegura una representativitat territorial, n’assegura també una proporcionalitat.
El Parlament Federal Alemany –Bundestag– el conformen un mínim de 598 diputats. La meitat dels diputats (299) són escollits mitjançant eleccions directes uninominals on queda representada cada circumscripció electoral al Bundestag. És en aquesta votació on els grans partits són els que tenen més possibilitats d’ésser escollits en detriment dels partits minoritaris. Pel que fa a l’altra meitat, aquesta s’escull a través d’eleccions proporcionals en llistes nacionals tancades. Els petits partits adquireixen força i asseguren ser representats al Bundestag.
Fins aquí el sistema electoral alemany sembla senzill, però és en el moment de comptabilitzar els resultats, mitjançant la combinació d’ambdues votacions, on sorgeixen les complicacions i la dificultat del sistema queda palesa. En funció dels resultats obtinguts es produeix un ajustament de la futura representació de cada partit al Bundestag.
Dit això, el sistema electoral alemany és catalogat com el més proporcional que existeix a Europa. És capaç de lluitar contra el bipartidisme existent i aconseguir una Cambra amb representació de partits minoritaris, però sense estar molt fragmentada. Així mateix, afavoreix la creació de coalicions governamentals ja que els partits minoritaris aconsegueixen ésser decisius en la formació de les mateixes.
Tot i això, si intentéssim adoptar el model alemany a Catalunya, seria complicat efectuar un bon encaix del mateix dins la nostra societat, ja que la cultura política catalana dista molt de l’alemanya. Un gir del sistema electoral tan brusc provocaria una desafecció dels electors.
A més, molts dels vots acabarien per convertir-se en tàctics o vots útils per als partits minoritaris ja que enfocarien la seva campanya electoral únicament a les segones eleccions, les proporcionals. I, així com abans he esmentat la ruptura del bipartidisme com a aspecte positiu, en cas d’una excessiva fragmentació del Parlament o d’una poca entesa per formar coalicions, la inestabilitat parlamentària i de govern es veuria clarament afectada.
En definitiva, penso que l’aplicació en bloc del sistema electoral alemany no és viable a Catalunya. No obstant, s’hauria de fer tot el possible per extreure’n els valors que prioritza: la proporcionalitat i la representativitat.
Per poder gaudir d’un model electoral propi a Catalunya és necessari un consens entre les diferents formacions polítiques que integren el Parlament. Catalunya disposa de les competències autonòmiques suficients per aprovar la seva pròpia llei electoral i abandonar definitivament l’ús de la LOREG (exceptuant els mínims obligatoris establerts).
Espero que algun dia els partits polítics de casa nostra renunciïn a la seva visió egoista per mantenir o generar més representació parlamentària. Només d’’aquesta manera podrem avançar en la nova línia anunciada.
Per Anna-Clara Martínez
