Si veig que un altre es crema, em servirà per comprendre el perill del foc o em caldrà que jo mateix em cremi per aprendre-ho? Sembla que a Egipte segueix els passos d’Algèria on al 1991 van invalidar la victòria electoral del Front Islàmic de Salvació. Aquells fets van traslladar als seguidors del FIS el clar missatge que no podien confiar en la democràcia per portar endavant el seu projecte polític, perquè no s’hi contemplava el joc net per a ells, de manera que se’ls convidava a recórrer a “altres” mitjans. El resultat ha estat una llarga guerra interna, l’increment de la fanatització i gairebé 200.000 morts.
Està clar que a tots ens agradaven més els ideals dels acampats a la Plaça Tahrir que van donar lloc a la caiguda de Mubárak, però cal reconèixer que eren una minoria. La majoria està formada pels fidels a l’antic règim i pels seguidors dels Germans Musulmans. De la mateixa manera, a l’Estat espanyol també m’agraden més els ideals del 15M, però la majoria social està formada pels votants del PP i del PSOE, encara que puguem pensar que tampoc n’estan molt convençuts, ni tenen massa reflexió al darrera, i potser només recolzen aquests partits pel seguiment dels corrents socials majoritaris mediàticament construïts, però de moment és així. També ens pot despertar recels que la política es barregi amb la religió i podem dubtar si els Germans Musulmans tenen autèntics valors democràtics, però també aquí tenim partits d’adscripció religiosa, com els demòcrata-cristians d’UDC o del PP, i també podem tenir molts dubtes sobre els valors autènticament democràtics del PP, hereu de la sanguinària dictadura de Franco. Podem argumentar que Mursi havia entrat en una deriva autoritària, però també l’exemple d’Aznar ens mostra un president que amb majoria absoluta ens va abocar a una guerra quan la societat que representava s’hi pronunciava majoritàriament en contra.
En definitiva, aquí i allà, si volem anar endavant democràticament, hem d’acceptar la societat actual com a punt de partida i cal que contemplem dues premisses: 1) Acceptar el guanyador d’unes eleccions netes que representa la majoria social més gran d’entre els candidats. 2) Però, com que existeixen altres majories i minories, com que el Parlament no representar suficientment la pluralitat social, i com que l’acció de govern pot resultar errònia o antidemocràtica, la ciutadania ha d’estar activa per fer-se escoltar per tots els mitjans possibles i en ocasions recórrer a la desobediència, per tal que existeixi un “diàleg” amb l’acció de govern.
En aquest sentit, cal aplaudir la societat egípcia per les seves manifestacions de protesta a través de l’àmpli moviment Tamarrod i, sobretot, per la recollida de 22 milions de signatures contra el procedir de Mursi que superen els 13 milions de votants que el van elevar a la presidència. Aquest tipus d’accions noviolentes i democràtiques anaven en la línia correcta de posar-li molt difícil a Mursi de continuar endavant com si res i forçar-lo a incloure coses que ell pretenia deixar de banda. Fins i tot, podríem arribar a acceptar, en un esforç de generosa ingenuïtat, un “cop d’estat militar” com mer a toc d’atenció, sempre que se circumscrigüés únicament a forçar una solució dialogada entre totes les parts -Germans Musulmans inclosos- per donar una resposta inclussiva al descontentament amb la política gubernamental. El problema de l’exèrcit és que no actua imparcialment perquè té els seus propis interessos, per exemple l’ajuda, que ara podia perillar, de 1.300 milions de dòlars anuals per part dels EEUU, encara que alguns egipcis semblen no adonar-se’n quan coregen: “Exèrcit i poble, la mateixa cosa!”.
La solució a un govern electe, que emprèn polítiques autoritàries o que no tenen en compte interessos de certa part de la població, no pot passar per derrocar el govern, perquè així no s’aconsegueix cap solució real i duradora, sinó que s’aboca la societat a un combat amb joc brut on cadascú utilitza la seva manera de fer mal. El problema s’extendrà, s’agreujarà i deixarà seqüeles per llarg temps. Ho hem viscut a casa nostra que encara arrosseguem les seqüeles generades a partir del cop d’estat franquista. L’únic camí políticament sa consisteix en intentar un procés de creixement col·lectiu a través d’una ciutadania en peu que no dimiteix de la política i que tensa la corda, resisteix, s’organitza, fa acció social i mediàtica per fer aflorar tossudament els diferents punts de vista i el debat argumentat, que pugui arribar a provocar modificacions en els plans inicials per incloure les necessitats més urgents i que aconsegueixin més acord social.
Això no sempre és possible i, per exemple a l’Estat espanyol, els catalans ja hem perdut totalment la fe en poder democratitzar suficientment l’estructura estatal i social d’Espanya, forjada sobretot en el franquisme, i democratitzar el PP i part del PSOE. Per això, a nivell nacional però sobretot a nivell social, necessitem marxar per poder seguir endavant amb el procés social que desitja aquesta societat i que troba masses rèmores en aquest estat postfranquista. Alhora també serà bo que marxem per deixar que Espanya faci el seu propi procés, un procés que es va estancar en el fangar postdictadura amb aglutinadors estatals tan poc madurs políticament i utilitzats barroerament per esquivar els debats reals, com el “tots junts contra” el separatisme basc, el separatisme català, o amb la periòdicament recurrent cortina de fum de Gibraltar.
En definitiva, tan a Egipte com a Escòcia, tan aquí com allà, no podem acceptar un cop d’estat militar, no només pel dolor que provoca, sinó perquè realment no és útil perquè desqualifica les possibilitats de la democràcia i perquè envia els seguidors del president deposat per camins que després que no ens agradaran i no podrem aturar. Necessitem trobar maneres de dialogar entre totes les parts per trobar sortides als atzucacs en els que ens fiquem.
L’exèrcit egipci hauria de desfer el camí, deixar de criminalitzar els Germans Musulmans i asseure a tothom a la mateixa taula, on tothom hagi d’escoltar, pugui fer autocrítica, i sentir-se obligat, per responsabilitat, a ser generòs per trobar una sortida perquè d’altra maneraa s’acabarà arrossegant Egipte a un deceni de foscor i dolor innecessari.
Per Jordi Oriola i Folch
