Després de la jornada electoral del 26J, el més important de remarcar i de reflexionar –en què les primeres enquestes deien una cosa, però després ha estat una altra de molt diferent– és la següent. Per què tants catalans no han anat a votar? Per què tants catalans han preferit la platja i el cotxe abans que les urnes?
Des del meu punt de vista, una part de l’independentisme, si volem dir transversal, està molt emprenyat amb l’actual bloqueig del procés d’alliberament nacional de Catalunya –també social– i fa responsable de la situació els partits i els dirigents polítics que comanden el govern català, els quals pateixen moltes dificultats a causa de l’agressió continua d’un govern espanyol, dretà i centralista, però no només això, sinó també de les clavegueres de l’Estat, de tota la superestructura de l’Estat espanyol, que és molt forta i dura contra Catalunya i, alhora, feble per fer front a la crisi econòmica, les qüestions europees i els poderosos de debò. Aquesta gent, de base, independentista, tan crítica amb els partits independentistes –uns més que altres– hauria de saber que aquesta actitud irracional, aquest “mal caràcter polític”, només beneficia els que ens volen anihilar completament, els qui ens han enfonsat la sanitat pública catalana i volen anorrear completament la nostra estimada llengua catalana. Com s’explica que el PP, el partit de la corrupció, el nepotisme i l’estratègia continuada de guerra bruta contra Catalunya sigui el qui surt més beneficiat, qui guanya més vots, a Catalunya? Tot plegat, en el fons, està relacionat amb el fet que els nostres enemics saben fer política, perquè fa molts anys que en fan. Castella/Espanya fa molts anys que gaudeix d’un estat de debò i, per contra, nosaltres encara som uns “amateurs”.
Ara i aquí no ens podem perdre en discussions, disquisicions i concepcions estúpides de la realitat. Tenim molta feina, ens hem d’enfortir molt més. Hem de fer molta més política en majúscules. Catalunya ha de bategar de nou i crear il·lusió de debò, la qual cosa no és gens fàcil. La participació ciutadana és bàsica, és fonamental per aconseguir les fites com a país lliure, just i sobirà, però són els partits polítics –això sí, més oberts i renovats– els qui han/hauran d’executar les idees i els fulls de ruta.
Ara hem de continuar endavant sense por. El problema continua essent bàsicament polític i filosòfic. Ara, més que mai, cal desterrar per sempre el simplisme i la crítica eixorca entre nosaltres mateixos. Ara, més que mai, cal continuar lluitant amb civisme, auscultant sempre la veu i la consciència del poble català. Estem construint un Estat. Això és una tasca ingent que necessita la col·laboració de tothom. Més que mai, entre tots ho hem de fer tot.
